dissabte, 25 de juliol del 2009




Pic de la Font Blanca

Feia anys que no anava a fer una excursió amb els companys i companyes del CEQ, Centre excursionista Queralt. De fet crec que la darrera sortida que havia fet era la famosa caminada popular que transcorre entre Sant Miquel i el Castell de Queralt. La gent m’havia animat molt a anar-hi i jo em sentia en forma i no m’ho vaig pensar dues vegades. La data era avui dissabte 25 de juliol i l’hora de sortida era francament intempestiva, les 4 del matí. Liderats pel Joan Antich, andorrà de cor i de ciutadania, ens hem dirigit cap al meravellós país veí on hom pot parlar català amb total normalitat. Més d’un tenia les lleganyes enganxades quan a les 7 del matí començàvem a pujar per la vall anomenada Coma del mig. Meravellosament bell, el paisatge ens anava dibuixant a la llunyania el pic que havíem d’ascendir. La meva motxilla estava repleta de dolços, fruits secs i xocolata amarga per si les forces fallaven. Just abans de marxar el meu estimat germà m’havia donat unes quantes barretes energètiques que utilitza per les seves sortides per boscos i prats del Pallars Sobirà. “Martí, tu quan sentis molt cansat i les cames et facin figa pren-te’n una i ja veuràs que bé que va” Dit i fet al primer símptoma de cansament he desenfundat el plàstic que envoltava la petita bomba repleta de sucres i carbohidrats i l’he endrapat amb dues queixalades. Renoi, placebo o no la veritat és que les meves cames han començat a anar soles. Dues hores després ja portava tres barretes a l’estómac. Tant m’han afectat que juntament amb el Jacob i els seu Border Collie hem començat a ascendir com a bèsties salvatges per tarteres repletes de neu encara resistent als batecs solars de l’estiu. Hem tardat tres hores a fer el pic i mentre arribaven els demés hem degustat, paradoxalment, una autèntica Voll Damm. “sense preses sisplau”. Els 2.905 metres d’alçada m’han fet veure el món des d’una altra perspectiva. A l’est el Coma Pedrosa que el pujarem a principis de setembre, davant una munió de llacs amb aigües cristal·lines, al nord Arcalís i les seves estacions d’esquí pelades com gespa d’un jardi abandonat i al nostre davant, imponent, senyorial, La Pica d’Estats esperant que aquest estiu la pugi acompanyat d’una persona molt important per mi.
Descens tranquil i de vistes serenes, remullada al riu del Comís Vell i cap a dinar a l’Hera d’en Jaume. Entrecot, cervesa, vi, cava, copes, cafè...i mig torrat cap a casa en un cotxe conduït per un andorrà ( no vull fer èmfasis al tòpic ) que també havia tastat la cervesa, vi, cava, copes... Ara aquí amb la pell torrada i amb el bessó palpitant recordo la meravellosa jornada que he pogut gaudir avui i mira, l’he escrit.