dimarts, 29 de desembre del 2009

Oh sargantanes que heu perdut la cua!



En què t’has convertit? En tot allò que anhelaves no tastar, no ser. Que refutaves contundentment perquè palpaves que era quelcom rebutjable, infumable sota el paraigües del canvi, del creixement desconegut, del caminar per erigir allò que creies.
Mira’t ara...si pots fer-ho. Jo no puc. Ja no ser qui ets. Camino pels carrers foscos de Poble Sec escoltant rialles de nens i plors de iaies de condició humil, com la meva.
Però no et trobo. Et miro si, però no et veig. Si embolcallada amb la seda de por i de falsa comoditat. Conformitat del temps que se te’n va com els astres banyats pel vi d’una nit irretornable, en un indret de l’Elisi.

4 comentaris:

Anònim ha dit...

espectacular!

Eva ha dit...

No ser per qui son aquestes paraules, però tela. Si fossin per mi no m'ho pensaria dues vegades. Bon any guapo! Un petó super, super fort. A veure quan em truques!

nuèlia ha dit...

Molt bon any nou Martí
i que les paraules s'encadenin com fins ara.

Cuide't

Júlia ha dit...

No se si et refereixes a una dona en especial, o a la dona en general perquè parles en femení però la veritat és que aquest és l´error,o com es pugui dir, de la societat actual, totm rellisca, lo important és competir, ser el primer..la comunitat, el grup la solidaritat, les emocions, els sentiments, tot això ja no cal; és una pena, no. No sé que cal dir a tothom...
Una abraçada.