dijous, 19 de febrer del 2009

El Carnestoltes



L’origen del Carnestoltes es perd molt enllà en el temps. Actualment la celebració d’aquesta data ha quedat reduïda a la Rua de Carnaval i al fet de disfressar-se. Però... què més amaga el Carnestoltes?

El Carnestoltes o Carnaval, celebrava primigèniament la imminent arribada de la primavera. L’alegria davant del renaixement de la naturalesa i la fi del cicle hivernal es manifestava amb un seguit de festes en què els protagonistes eren la disfressa i la rauxa, en una barreja de diversos elements pagans, grecs i romans.

Amb el temps i davant la impossibilitat d’eradicar aquests costums, la religió cristiana es va veure obligada a adaptar aquesta festa tot introduint-hi un nou element: el Carnestoltes esdevé l’avantsala de la Quaresma (un període de set setmanes de dejuni i abstinència), i durant aquesta festa són permesos tot tipus d’excessos, sobretot la golafreria i la crítica al poder establert, que en els dies posteriors seran estrictament prohibits.

Així doncs, el Carnestoltes durant segles ha estat un període en què les autoritats es prestaven amb més o menys disgust a un joc en què les normes eren constantment transgredides. Un joc caracteritzat per festes extremes, col·lectives i animades, en què s’instaurava momentàniament el món al revés i es feia befa dels poders públics, a mode de vàlvula d’escapament més o menys controlada.

Dijous 19 de febrer: dijous Gras o Llarder (També conegut com a Dia de la truita)
Image Tret de sortida de les festes de carnaval al territori català. El seu origen es vincula a la vida de pagès. En aquells temps, l’estructura social es fonamentava en la comunitat, que sortia en grup al camp per celebrar l’arribada del Carnestoltes tot menjant coca de llardons i botifarra d’ou per berenar. A Mallorca menjaven ensaïmades farcides amb sobrassada i codonyat.

Les festes de Carnaval es caracteritzaven arreu per un consum excessiu de carn de marrà. I és que el Dijous Gras marcava la fi d’un bon període d’alimentació grassa, iniciat amb la matança del porc, per Sant Martí, i seguit del Nadal. Al febrer, el rebost s’havia buidat força, però quedaven encara llardons (el que resta del llard del porc un cop fregit i extret el seu greix) i botifarres. La qüestió era, doncs, afartar-se d’aliments greixosos per preparar- se per a l’abstinència de la Quaresma.

extret de la pàgina web del restaurant Terra d'Escudella (barri de Sants)

diumenge, 8 de febrer del 2009


CAN CLOS

Som-hi, agafo aire, el trec, esbufego, relaxo els músculs i obro l’ordinador. Són les sis de la tarda i acabo d’arribar de l’escola CAN CLOS. Aquesta, sense presentacions, ha estat la meva escola durant ben bé quinze dies. Can Clos...on és això? algun despistat ho podria confondre amb la masia del també despistat, per no dir altres desqualificatius, exalcalde de Barcelona, Joan Clos. Però no, de fet és totalment el contrari de la majestuosa marca “made in Barcelona”. Aquest enclotat llogarret, està situat al districte de Sants-Montjuic, al barri de la Zona Franca, zona que a la vegada es divideix en petits subbarris perifèrics coneguts tots ells per la seva catalogació d’inhòspits. En són exemples el famós Can Tunis, El Polvorí, Les Cases Barates i entre totes aquestes Can Clos.
Com el seu nom indica es troba situat en un petit clot que antigament havia estat l’abocador de la ciutat i que va passar, anys més tard, a ser zona d’acollida de les precàries construccions dels nouvinguts, les barraques. Anys més tard i amb les olimpíades d’excusa, van arreglar el barri, no fos cas que algun dels “guiris” que visitava la capital de l’olimpisme “ejpañó”, es posés les mans al cap en veure la degradació que, ni els senyors del PSOE ni les grans empreses interessades, estaven disposades a que es visualitzés. Curiosament els pisos construïts complien una norma arquitectònica que no cal ser massa llarg per conèixer, l’efecte pantalla. La disposició dels blocs va ser projectada de forma que fos un cercle tancat, amb una petita plaça central. D’aquesta manera s’assegurava que els gitanos, que culturalment viuen en comunitat, no deixessin de sentir-se com un campament i així no poguessin fer de les seves.
Les conseqüències de com s’escriu la història fa molts anys que existeixen, no obstant jo les he pogut apreciar i viure-les aquests quinze dies. Vaig escollir per pròpia voluntat aquest centre catalogat com a CAEP ( Col·legi d’Atenció Educativa Preferent), per descobrir de primera mà allò de les etiquetes i les seves veritats. Il·lús de mi, poc viscut i amb el manual a la mà sobre què és un barri marginal vaig topar-me amb una realitat lluny d’aquell manual escrit només per ser llegit però no per ser viscut. La vergonya tenia noms i cognoms, cares, ulls...eren infants, són infants. Nens i nenes que no han conegut res més que l’encoframent del barri, que no coneixen el passeig de la Zona Franca, a dos-cents metres de les seves cases i que l’únic llenguatge que entenen és el de la violència en totes les seves expressions.
Els meus pocs coneixements de sociologia em van recordar les sàvies paraules del gran Guillem Sala, EL MIRATGE MERITOCRÀTIC. Aquella gran premissa que utilitzen els neoliberals a l’hora de defensar el model capitalista que sosté que tot individu pot prosperar d’estrat social o el que és el mateix, qualsevol individu per pobre que sigui pot arribar a canviar de classe social. Sí, es pot donar el cas concret i puntual, no obstant, remetent-nos a el miratge meritocràtic, això no provoca el canvi social, és a dir les classes socials es continuaran reproduint per la supervivència del sistema. És el què passa a Can Clos, la sentència és dictaminada en el moment del primer balanceig al bressol, la gran massa marginal no sortirà d’aquell clot, MAI.
Només l’escola esdevé l’autèntic oasi de socialització, de normalitat, d’aprenentatge de valors ètics, de comunicació i tendresa.
Avui penúltim dia he pujat al bus i des de la muntanya olímpica he vist, tal com diria l’estimat Manuel de Pedrolo, la ciutat formiguer, distant, individualista, absent i sorda...i he pensat, Can Clos, les mestres i la seva persistència són un element clau d’un acte revolucionari i de compromís per mi envejable i admirable i ple de humanitat i raó.