Cal bastir
El sol de setembre resistint al vent i a la pluja que la tardor va insinuant. La sorra fina es cola entre els dits cansats i el temps s’atura com ho fa en ple estiu. La dolça cala i el margalló m’aixopluguen i m’abracen mentre els minuts ràpidament van passant com batecs efímers en situacions efímeres. La vela passa i el mar deixa de remugar.
dimecres, 30 de setembre del 2009
divendres, 25 de setembre del 2009
dijous, 24 de setembre del 2009
diumenge, 20 de setembre del 2009
Llums enceses
Els núvols avancen entre jo i el cel groguenc.
Crits i rialles de rutines apreses i fetes per la gent.
La màgia m’abraça i em trasllada a unes antigues escales de la metròpoli francesa.
Els sons i les llums exalten el bell moment.
Un calfred em fa trontollar i de sobte me n’adono que la vida són petits moments de plenitud que algú ha posat dins d’aquesta peixera.
Observo la ciutat de la llum i l’hivern que l’acarona.
Desitjo amb totes les forces que aquest moment esdevingui precís, ple, inigualable.
Un instant que ja és part de l’eternitat d’aquells que no volen deixar de somiar.
Els núvols avancen entre jo i el cel groguenc.
Crits i rialles de rutines apreses i fetes per la gent.
La màgia m’abraça i em trasllada a unes antigues escales de la metròpoli francesa.
Els sons i les llums exalten el bell moment.
Un calfred em fa trontollar i de sobte me n’adono que la vida són petits moments de plenitud que algú ha posat dins d’aquesta peixera.
Observo la ciutat de la llum i l’hivern que l’acarona.
Desitjo amb totes les forces que aquest moment esdevingui precís, ple, inigualable.
Un instant que ja és part de l’eternitat d’aquells que no volen deixar de somiar.
Llegint psicologia de Walter Riso ,en l’intent de desconstruir models de relació dependents i mal gestionats, m’he trobat aquest breu text de Fernando González.
Crec que sintetitza molt bé la raó per la qual cal procurar construir relacions sanes i revisades. Aquí el teniu.
"Etern plaer amarg, aquest de l’amor! Perpetu desig de posseir la teva ànima i perpètua llunyania de la teva ànima! Sempre serem tu i jo; encara que els meus ulls esguardin els teus de molt a prop, sempre hi haurà un espai en què cadascú es formarà una falsa imatge de l’altre...¿Com puc entendre què sents quan escoltes aquella música, si la meva ànima és diferent de la teva?
Egoisme amarg, aquest de l’amant: voler ser un allà on n’hi ha dos; voler lluitar contra l’espai, contra el temps i contra els límits"
Crec que sintetitza molt bé la raó per la qual cal procurar construir relacions sanes i revisades. Aquí el teniu.
"Etern plaer amarg, aquest de l’amor! Perpetu desig de posseir la teva ànima i perpètua llunyania de la teva ànima! Sempre serem tu i jo; encara que els meus ulls esguardin els teus de molt a prop, sempre hi haurà un espai en què cadascú es formarà una falsa imatge de l’altre...¿Com puc entendre què sents quan escoltes aquella música, si la meva ànima és diferent de la teva?
Egoisme amarg, aquest de l’amant: voler ser un allà on n’hi ha dos; voler lluitar contra l’espai, contra el temps i contra els límits"
dijous, 17 de setembre del 2009
Paper moll 16/9/09
Somrius encara amb les dents entreobertes per la tristor.Somrius i ho fas perquè... no ho saps.
La rialla es dibuixa amb pinzellades de lluita i amargor païda i reventada.
El goig es fa lloc i encomana segons de plenitud lleial.
Som-hi, endavant en la lluita, endavant en cada passa d’aprenentatge volgut.
Endavant en..com es pronuncia? Vi, vida.
Desfaig en temps incerts papers esgrogueïts de por i defallença.
dijous, 10 de setembre del 2009
Matarranya
Aguantant el què vingui, epitafi dels guerrers de la vella Ítaca. Com una pedra en aquest riu la molsa et cobreix i se t’enganxa a les vores del cos. No la suportes però és allò que la corrent et porta i ho acabes acceptant com quelcom vital. La lluita no s’atura i per fi arriba el jorn en què un amfibi acaricia el teu jo mes empedrat, aquell que l’aigua l’ha fet fort i la molsa l’ha emmudit. Les carícies desfan lentament el granit i riu avall corren la plata i el gripau com nenúfars capaços de fer front a qualsevol viatge.
Aguantant el què vingui, epitafi dels guerrers de la vella Ítaca. Com una pedra en aquest riu la molsa et cobreix i se t’enganxa a les vores del cos. No la suportes però és allò que la corrent et porta i ho acabes acceptant com quelcom vital. La lluita no s’atura i per fi arriba el jorn en què un amfibi acaricia el teu jo mes empedrat, aquell que l’aigua l’ha fet fort i la molsa l’ha emmudit. Les carícies desfan lentament el granit i riu avall corren la plata i el gripau com nenúfars capaços de fer front a qualsevol viatge.
dilluns, 7 de setembre del 2009
Revolt
Immensitat eterna i clara com la foscor majestuosa.
Aixeques el cap i només veus fosca i estels palpitant.
El mar de fons sona com campanes d’un poble llunyà.
La seva bromera m’acarona la pell esborronada per la humitat nocturna
I tu, només tu sol captivat per la grandesa de l’univers
beses poc a poc cadascuna de les essències i perfums que afloren paulatinament del fons més desconegut del cor.
Aixeques el cap i només veus fosca i estels palpitant.
El mar de fons sona com campanes d’un poble llunyà.
La seva bromera m’acarona la pell esborronada per la humitat nocturna
I tu, només tu sol captivat per la grandesa de l’univers
beses poc a poc cadascuna de les essències i perfums que afloren paulatinament del fons més desconegut del cor.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)