La noguera
L’any passat vaig seure a Guialmons, en aquesta època, potser més cap al maig. Guimons, com s’anomena, és un raconet de pedres i vida. És, de fet, el racó on algun dia (i uns quants més) de la meva vida m’agradaria espurnejar. De cara a Sant Miquel, la imponent ermita dalt del pic que impera la plana de la Baixa Segarra es menjava l’oracle, tot era blat, i ordi, i llum, molta llum. El Martí (gran -enorme, immens!- amic) i jo sèiem al peu d’una noguera, just a la carrerada, el final del poble, guaitant l’ermita i la imponent vigència de tanta vida. Ens miràvem mentre esclofàvem les nous, encara verdes, i trencant-les entre dos pedres untades de l’essència del fruit les menjàvem amb un regust aspre, però tendre, fresc. Brollava la tarda.
L’any passat vaig seure a Guialmons, en aquesta època, potser més cap al maig. Guimons, com s’anomena, és un raconet de pedres i vida. És, de fet, el racó on algun dia (i uns quants més) de la meva vida m’agradaria espurnejar. De cara a Sant Miquel, la imponent ermita dalt del pic que impera la plana de la Baixa Segarra es menjava l’oracle, tot era blat, i ordi, i llum, molta llum. El Martí (gran -enorme, immens!- amic) i jo sèiem al peu d’una noguera, just a la carrerada, el final del poble, guaitant l’ermita i la imponent vigència de tanta vida. Ens miràvem mentre esclofàvem les nous, encara verdes, i trencant-les entre dos pedres untades de l’essència del fruit les menjàvem amb un regust aspre, però tendre, fresc. Brollava la tarda.
Laia Carreres http://laiacarreras.blogspot.com/
Gràcies Laia
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada