LLIBREtat



L'origen dels escrits és, sovint, insondable. De vegades, t'empeny la indignació que et genera una imatge, un comentari, una notícia o un altre escrit. De vegades, el motor de les teues paraules és un record, un anhel o una idea que apareix davant del teu pensament provinent del no-res, d'una activitat neuronal no accessible al teu raonament. Els encàrrecs, els favors, l'amistat o el treball també són motius escriptors ben coneguts. I molts d'altres que no citaré: aquest escrit no volia ser un escrit. Només volia explicar el seu origen: una paraula; una construcció inventada a partir de dos mots: llibre i llibertat. No sé si sóc original. No sé si us semblara enginyosa. Ahir però, se'm va ocòrrer mentre pensava en la diada d'avui i vaig pensar que era un joc de paraules bastant honest: pocs objectes materials poden acostar-se -i acostar-nos- tant a la idea de llibertat com el llibre. Molt pocs.

Text: Dídac (mestre del CEIP Covalta d'Albaida, País Valencià)

Fotos: 23 d'abril CEIP Catalònia, jornada d'intercanvi de llibres P-5

Després d’una jornada primaveral de platja i d’una companyia genuïna i imponderable, la Laia m’ha abandonat a la seva terrassa de Garraf després d’haver-me cobert de recomanacions poètiques entre les quals he trobat aquesta, entre d’altres joies:

Era un jonc emocionat amb tot un dringueig de joies
que el vent de la joventut i l’embriaguesa vinclaven.
Els seus llambrecs, de gasela.
El seu coll, de cérvol blanc.
Els seus llavis de vi roig.
Les seues dents, de bromera.
Va trontollar, i el seu vestit d’or
era un embull d’estels que entrellaçaven la lluna.
La mà de l’amor ens abillà de nit, amb una túnica
d’abraçades que la mà de l’aurora va esquinçar.

Es tracta d’una peça de l’autor àrab IBN KHAFAJA (1058) poeta que habità València en l’època en que aquesta era regida pels musulmans. El País Valencià aleshores era un gran jardí. A banda i banda del Xúquer l’horta i els arbres fruiters eren l’skyline d’una ciutat que avui en dia no pot presumir del mateix. De fet Ibn Khafaja va ser conegut amb molts noms diferents “ax-Xuqrí” és a dir “el del Xúquer” i més tard per “al-Jannan” el Jardiner. Us recomano questa obra editada per edicions 62 i titulada “Jardí Ebri” amb traduccions de Josep Piera. A disfrutar!

TMB i els testos de coeficient intel•lectual


Amb les lleganyes enganxades i amb aquella inquietud matinal que caracteritza el despertar barceloní vaig enfilar cap al metro per iniciar com tots els dies el meu pericle laboral. Amb les mans tacades pel suc d’una dolça taronja vaig treure la T-10 arrugada de dins el bitlleter per introduir-la a la ranura i de sobte, tota aquella son que no et permet ser persona fins a mig matí, va fugir esperitada com per art de màgia. Què veien els meus ulls? “ET CREUS MOLT LLEST? “ un adhesiu d’un color cridaner amb una figura asexuada fent allò que tanta gent fa, colar-se al metro. Ràpidament vaig veure que no es tractava d’una campanya a favor d’aquest gest, ans el contrari, era la darrera croada publicitària de TMB. Un disseny molt auster, simple i concís recordava a tots aquells llestos i llestes que pecar d’egoista et podia costar entre 50 i 600 eurus i que per si no ho recordaves estàvem envoltats de més de 3000 càmeres que vetllaven per la nostra seguretat. Baixant les escales procurant no trepitjar el cordó descordat de les bambes vaig començar a donar toms sobre si em creia molt llest. Mentre rumiava vaig guardar la targeta de 7’85 eurus a la cartera. Com que el metro no arribava per culpa d’una avaria em vaig dedicar a contemplar els anuncis d’empreses privades que envaïen l’andana, la via, les papereres, les televisions...Vaig pensar en el cost econòmic d’aquella estúpida campanya publicitària, en la demanda de desallotjament de Can Vies, en les vagues pels dos dies de descans setmanal dels conductors de bus... Vaig entrar al vagó asfixiat per la munió humana i com vaig poder vaig entreobrir el diari per llegir que Juan Murcia i Miguel Bonilla, responsables de personal de TMB cobraven 7.000 eurus mensuals. Enfadat vaig tancar el diari i la son retornar. Mentre se’m tancaven els ulls vaig tenir un fugaç pensament. Et creus molt ruc?

La noguera


L’any passat vaig seure a Guialmons, en aquesta època, potser més cap al maig. Guimons, com s’anomena, és un raconet de pedres i vida. És, de fet, el racó on algun dia (i uns quants més) de la meva vida m’agradaria espurnejar. De cara a Sant Miquel, la imponent ermita dalt del pic que impera la plana de la Baixa Segarra es menjava l’oracle, tot era blat, i ordi, i llum, molta llum. El Martí (gran -enorme, immens!- amic) i jo sèiem al peu d’una noguera, just a la carrerada, el final del poble, guaitant l’ermita i la imponent vigència de tanta vida. Ens miràvem mentre esclofàvem les nous, encara verdes, i trencant-les entre dos pedres untades de l’essència del fruit les menjàvem amb un regust aspre, però tendre, fresc. Brollava la tarda.

Laia Carreres http://laiacarreras.blogspot.com/

Gràcies Laia

Disney i la infantesa deformada (3)


Aladí saltava de terrat en terrat il·luminat tant sols per la mitja lluna que esbandia la nit estrellada d’Aràbia. Els famèlics gats miolaven perquè el poc peix que havia arribat aquell dia al port d’Al Jubayl només havia servit per alimentar el 45% dels sense sostre de la ciutat. El jove àrab es tragué la llàntia de la butxaca. La fregà amb aquella delicadesa que suposadament caracteritza als futurs sultans. El geni malhumorat aparegué i l’hi recordà el de sempre. Aladí se’l va mirà i li demanà sostre pels sense llar, un plat de boques de llamàntol i tres grams de cocaïna.
El geni sorprès li preguntà per Gesamí. Ell respongué que no sabia qui era. El tòtem blavós li explicà que era la filla del Sultà, una bella princesa que coneixeria i que després de grans aventures formarien una feliç família.
Aladí se’l mirà amb cara d’incredulitat mentre rostava aferrissadament el cor del llamàntol.

Diu la historia que aquella fou la nit més llarga del Golf Pèrsic.

Com t’ho podria dir que la mona me la bufa? Clarament desconec perquè però el dilluns no hi haurà ni tocs de pilota, ni copets a l’esquena ni converses passades. Estic sol i ho vull estar. Ella sempre m’ho ha dit naixes i mores isolat. Com les sargantanes de la Laia, aquests dies ens anem escapolint de pedres encara fredes i d’espàrrecs tendres.
Pots tancar la porta si us plau? Aquesta marinadeta em sacseja el cos i no deixa concentrar-me. Demà marxo i ser que fer. Me’n vaig a indrets solitariament com mai hagués pogut imaginar. Semblo en Marcelo però amb un xic més de por. O potser no?
Quan arribi escriuré alguna línia dolça i plàcida perquè sàpigues que et porto a dins la butxaca. Et deixaré amagat un òscul de regust agredolç sota una llosa de la Plaza Mayor. Allà va ser on em vas portar i on segurament tornaré a veure’t com en aquell 1996. Ens veiem aviat, sense preses ni precipitacions.