Django desencadenat

El 18 de gener s'estrenà el nou llargmetratge del polièdric Quentin Tarantino. Molts esperàvem l'al·legat als tant emblemàtics Spaguetti-western que el director nord-americà només havia gosat tocar en pinzellades subtils a altres films com Kill Bill volum 1 i volum 2.

QT rememora així els westerns fets a la italiana en l'època dels seixanta i rodats, majoritàriament a Almeria per inqüestionables llegendes com Sergio Leone, Sergio Corbucci o Sergio Sollima.

“Django desencadenat” segueix fil per randa els perfils de western mediterrani, complexitat dels personatges, protagonistes antiherois (un negre cowboy) , plans contrapicats i detall i una ajustada bso que s'adapta al ritme dels esdeveniments i esdevé element imprescindible per il·lustrar escenes de llarga i progressiva tensió. No cal remetre'ns al profeta del gènere, ma dreta de Leone i oscar honorífic però és que Ennio Morricone ens hi obliga. Ell firma tres dels vint-i-quatre temes de la Banda Sonora del film on destaquen “I Giorni Dell’ira” de Riziero Ortolani, dos temes de hip hop i aquesta meravella d'Elisa Toffoli “Ancora qui”

Quentin demostra amb Django que per sobre de director és un guionista estratosfèric. El nen que va créixer en un video club fa com ha fet en anteriors films i ret petits homenatges a altres directors i moments de la història del setè art.”Dos cavalquen junts” i “Duel a l'alta serra” a Kunta Kinte, passant per “Nord i sud” amb Leone, Corbucci i l'art d'utilitzar el zoom enmig del desert.

La pel·lícula de 165 minuts no deixa cap estona per l'avorriment, et manté enganxat a la butaca amb tocs còmics i lleugers, com las surrealista democràcia interna del Ku Klux Klan que trobem en l'escena de l'assemblea improvisada o tocs d'extrema calma tensa a Candyland en la negociació per la compra d'esclaus. Tarantino es regala, com sempre, en dues escenes on fa aparèixer a una noia de rostre tapat i destral en mà que centra l'atenció de l'espectador. La noia és dibuixada i tractada de forma més complexa que altres personatges però quan penses que prendrà una rellevància en la trama, Tarantino la mata. Emulant a Hitchcock surt en escena com havia fet en altres pel·lícules però aquesta vegada la seva aparició és tant ridícula que acaba immolat per Django, Jamie Foxx que es queda en un paper a mitges possiblement a l'ombra dels personatges secundaris. Destacar l'entranyable paper del doctor Schultz interpretat per Christoph Waltz amb una interpretació intel·ligent, elegant i encarnant l'antirracisme més humanitzant. Leonardo di Caprio i Samuel L. Jackson tenen un paper importantíssim, el primer va de mes a menys i el segon esdevé l'encarnació de l'autoodi negre, un personatge fosc, no per la seva pell, malintencionat i venut a la complicitat del poder blanc.

La pel·lícula acaba amb una sentència més enllà del ressò de les bales i en forma de pregunta retòrica: “Per què els que pateixen la injustícia no s'aixequen contra els explotadors i els maten a tots?”

Un gran film que us recomano