“Amour”
als plans fixos, a la lentitud i a la intensitat.
El passat 11 de
gener, l’ombrívol i pertorbador director Michael Haneke ens va
presentar el seu nou treball: "Amour".
Només entrar al
cine i fixar-se en el cartell ja ens n’adonem que la feina de
Haneke pot ser d’allò més interessant, fins al moment 21 premis
en els quals s’inclouen la Palma d’or de Canes 2012, l’Oscar
i el Globus d’or a la millor pel·lícula de parla no anglesa i els
premis del Cine Europeu a la millor pel·lícula, director, actor i
actriu.
L’austríac,
conegut pel seus treballs durant els anys 90 com Funny Games o
El vídeo de Benny, no és reconegut per la crítica fins a la
publicació de La pianista (Canes 2001) i Caché (Canes
2005). El seu estil particular parteix de la desconstrucció de les
estructures narratives tradicionals per tal d’assolir el què els
experts anomenen “distanciament brechtià”. Segons Bertolt
Brecht, el dramaturg alemany, es tracta que l’autor pugui
distanciar-se emocionalment dels fets que mostra en l’obra per tal
que el públic pugui reflexionar d’una manera crítica i objectiva
del què està succeint . Haneke ho utilitza d’una forma metòdica
en la totalitat dels seus treballs i evidentment també en Amour.
“Amour” ens
narra la història de Georges i Anne, dos ancians de vuitanta anys i
antics professors de música que resideixen en una zona alta de
París. Un dia Anne pateix una embòlia que l’obliga a ser
ingressada. En tornar a casa ha de fer front a una nova vida amb mig
cos paralitzat. L’amor entre ells dos és posat a prova.
Haneke desenvolupa
aquesta història atípica i complexa de tractar a nivell
cinematogràfic a través d’uns tempos extremadament lents. Com va
aprendre del seu referent Michelangelo Antonioni, rebutja el què
considera convencions estàndard del temps i la continuïtat lògica
i no tem arribar a ser avorrit però sense ser-ho. El film pren des
del principi un aire calmós i cansat, com es seus personatges,
encetant els crèdits inicials sense cap base sonora i acabant de la
mateixa manera. La pel·lícula té ben poca música, tant sols la
que toquen els protagonistes. Destacar Impromptu de Franz Schubert o
Bagatelle de Ludwig van Beethoven.
Aquesta lentitud es
veu reforçada per una tècnica extremadament complexa, l’ús del
pla fix. Aquest recurs poc usual, ja que necessita d'una
interpretació sublim per part dels actors i actrius, és emprat amb
una precisió sublim. Només mencionar que hi ha plans escena de més
de 2 minuts que, sorprenentment, no es fan pesats, ans al contrari,
ajuden a que la trama prengui un ritme idoni a més de reforçar
aquest distanciament Brechtià del què parlàvem abans. Haneke ens
mostra, no ens explica i ho fa a través de la interpretació de
Jean-Louis Trintignant i Emmanuelle Rivaque, dos monstres de la
representació que s'han guanyat, de moment, els premis del Cinema
Europeu.
I és que “Amour”
és una línia tendra i carregada de sentiment. Una línia tant fina
que sembla impossible que no caigui en cap moment. “Amour”, sens
dubte, és una bona mostra de la devastació del temps sobre el cos i
la identitat, la vellesa. I Haneke sap que aquest estat vital és
conegut i viscut, d'una forma o altra”, per tothom, fet que
assegura que tot allò que ens mostri serà entés o interpretat sota
el filtre de cadascú.
Hi ha alguna cosa més subjectiva i universal
que el pas del temps? I l'amor?
1 comentari:
et reenvio uns mots d'un crític admirat que m'has fet recordar conjuntament amb l'anhel de la cafetera plena xiulant-li a l'atenció de la conversa...
jorge ayala blanco
"El espasmo terminal irrumpe de entrada con la fuerza pública en los aposentos olorosos a gas doblemente doméstico donde yace el cadáver circundado por flores de una apacible anciana, omitiendo, ocultando como extrema astucia narrativa toda referencia al provecto esposo ansiosamente contenido que le aplicó impulsivamente la eutanasia como supremo acto de amor, y luego sencillamente detalla los pormenores de ese deceso-ejecución, porque el relato se propone adoptar el punto de ese personaje omitido, y porque sólo podrá así remitirse y concentrarse con excelsa delicadeza en una mera enumeración de hechos duros (¿dolorosa herencia del Pialat de 'El hocico abierto 74'?), tan severamente serenos como su marido-enfermero-testigo-agente, permitiendo, eso sí, que el flujo de los acontecimientos y su cálculo dramático demore en algunos de éstos tanto como lo necesiten para imponer su ley emocional (como las visitas de la capitalista Eva Futura parloteando sobre heces fiscales inmobiliarias y la ceremoniosa schubertiana del morbosón ex alumno pianista Alexandre Tharaud), más allá de lo clásicamente pensable indispensable, dejando que eventos considerados fundamentales (como los ataques fatales o las allidas operaciones quirúrgicas) se asienten con la brutalidad de elipsis totales, apenas adivinadas, diluidas entre el anticlímax neurálgico-imperioso que baña e impone la eficacia casi clínica de esos procesos de deterioro físico y mental de los octogenarios igualmente destruidos por la adversidad enferma.
El espasmo terminal recurre como asideros imaginarios y máximas argucias ambivalentes, una sola vez por testa, a un sueño desconcertante de inundación y asalto (visualizando la inquietud real del viejo), a un par de regresivos relatos infantiles (certificando la esclarecedora lucidez de lo real vuelto relato y el temor innato a la verdad), a un flash mental en la sala (deseando, deseando), a una visión mortuoria (retornando tras lavar los platos a la dicha informulable antes de partir al teatro o a la autodesaparición) y a una paloma metafórica, poetizando el inatrapable arraigo a la vida pese a todo. Y el espasmo terminal hace del paulatino deterioro una tragedia cotidiana en la prisión doméstica (jamás domesticada) de los actos menudos y las desesperadas actitudes heroicas que pueden resultar admirables (para el ignorante conserje buenaonda), irritantes (para la burda enfermera cursi de inmediato corrida) o sublimes, para el resto de los espectadores incomprensivos, que no entendemos ni hacemos caso del oficio de tinieblas prometido ni del hosco arte de procurar la muerte misericordiosa, coronados finalmente por una cadena de oquedades fractales y tranquilizados silencios del depto vacío disolviéndose en la clemente y sagrada nada."
Publica un comentari a l'entrada