Improvisant per Turquia (crònica)

 2/8/12  Avió 13:34

Acabem d’enlairar-nos, de fet l’avió encara està en posició diagonal deixant-nos una bonica estampa del Mediterrani espurnejant petits brillantets solars. Lufthansa, aerolínia alemana, ens durà cap a Berlín on ens espera el meu estimat germà Mohamed Doudou. Berlinès d’adopció, algerià de naixement, en Mohamed ens mostrarà un Berlín fugaç ja que a les 10 de la nit hem de tornar a embarcar rumb a l’antiga Constantinopla. Estem tranquils. La Bruna s’està llegint la miniguia de la Tieta Coloma de l’any 1992 i jo he fullejat l’ARA que les hosteses alemanyes, molt amablement, m’han regalat. Fa una estona  una flaire de menjar preparat ens ha avisat que l’atípic aperitiu feia presència. Mentre sobrevolem mil·lenàries glaceres dels Alps, vestigis de resistència al canvi climàtic, ens estem endrapant una paella de verdures, unes olives per picar i una cervesa alemanya força bona, Warfteiner. Els núvols no deixen veure la magnitud dels Alps francesos. Ostres, el Mohamed deu estar esperant-nos al nou aeroport de Brandemburg. Em sembla que el primer que faré quan trepitgi sòl germànic serà menjar-me un frankfurt i beure’m una cervesa.

 

2/8/12    22:31

Tornem de Berlín amb el coet al cul. La primera sorpresa a l’aterrar a l’aeroport de Tejel (no el de Brandemburg) ha estat l’absència del Mohamed. Quin desastre!! Ens havíem confós d’aeroport i les trucades han estat infructuoses per tal de trobar-nos i erigir-se com a guia de la capital alemanya.

Hem agafat un bus, el TXL, fins al centre de Berlín a l’Alexander Platz. De sobte ens hem recordat que la senyoreta Nuria Riera es trobava a la capital financera de la ultracapitalista UE.

No hem dubtat ni 1 segon, hem quedat amb ella i ens ha ensenyat un bocí de la ciutat. El pac turístic incloïa la porta de Brandemburg, la torre de Fernsehturm erigida per l’antiga República Democràtica Alemanya, el monument a l’holocaust i fragments del mur que va separar Berlín des del 13 d’agost del 1961 fins el 9 de novembre del 1989. La Núria ens ha portat a un corrent pàrquing on a sota hi havia construït el búnquer d’Adolf Hitler, indret on ell mateix i la seva esposa Eva Braun van ingerir el verí que els salvaria dels soviètics en l’alliberament de Berlín.

Parlàvem amb la Núria de la delicada història del fet nazi i del què va suposar abans, durant i després per la humanitat, la societat alemanya en general i concretament pels berlinesos. De fet l’anonimat on va morir el major tirà de la humanitat es mantenia ocult per apaivagar qualsevol tipus de celebració o ritual de caire nostàlgic o enaltidor dels credos nacionalsocialistes. Tot i el dolor de la història recent, penso que el què va succeir a l’Alemanya NS té un punt de misticisme esgarrifós.

 L’avió ja s’ha enlairat i ara creuem un indeterminat indret del centre d’Europa. La Bruna ja dorm arraulida sota la manta que molt amablement ens han donat i que, probablement, ens endurem. Jo em sembla que m’acomiado o provaré de dormir fins arribar a la rígida Turquia. Vaig a somiar amb els kurds, els armenis i els grecs que han sofert en primera persona l’asfixia de la república d’Ataturk. Bona nit Europa.

4/8/12  9h Seddülbahir

Torno de córrer una estoneta per la península de Gallípoli, una remota zona del final de Tràcia (Europa) que mira la seva veïna Asia. Per fi hem pogut dormir! Després d’una odissea de tren, bus, avió, bus, avió, cotxe, vaixell, cotxe, vaixell i cotxe ja som a Seddülbahir, un peculiar poble que ha fascinat a la Bruna, no ser si per la seva senzillesa fregant el límit de la deixadesa o per un cert punt d’inhòspit que comparteixen indret i autòctons. Acabem d’esmorzar unes petites galetes turques semblants a les “Oreo” o a les “Príncipe”. Aquest deu haver estat el pitjor dels àpats que hem fet des de la nostra arribada. Ahir només travessar el mar de Màrmara en un ferri que ens va costar 200 lires (100e) vam parar a un petit local al costat de la carretera entre Bandirma i Çanakkale. Aquí va ser on vam desvirgar-nos a la gran gastronomia turca, encetant una molt bona primera experiència. Uns pinxos de pollastre adobat i una mena de botifarrons, sense budell, fetes només de carn de vedella i cuites a la brasa (köfte). De moment el millor que hem tastat. Al migdia, ja havíem arribat a la península de Gallípoli, indret on van morir més de 130.000 homes durant la 1a Guerra Mundial. Abans d’arribar aquí vam parar a Doyuranlar Gözleme, un petit establiment envoltat de parres ombrívoles just al cor de la península. Vam demanar: Kaşarlı Gözleme (una mena de crep amb chedar), el ja conegut Köfte (boles de carn), Çoban Salata, síndria, pa i “su” (aigua). Farts i tips vam dirigir-nos cap al sud a cercar un poc de repòs. El poble on ens trobem. Platgeta familiar després d’una cerveseta fresca servida per un jove d’Istambul i ens vam perdre pels carrers desordenats del poblet coster. Per canviar d’aires i sense encara haver paït el dinar vam anar cap a Alçitepe a sopar. Ni una ànima als bars i restaurants possiblement com a conseqüència del “Ramazan” que celebren el 80% de musulmans que hi ha a Turquia. De moment no hem trobat cap rastre de turisme forani, som els únics no turcs que estem per aquestes contrades, cal dir, tant poc avesades a les masses de turistes tòpics. En aquesta zona afectada per les batalles de la 1a GM, han viscut dels 12 cementiris on estan enterrats els prop de 130.000 homes, entre aliats i otomans, que hi varen deixar la pell. Aquests cementiris atreuen any darrera any les visites d’anglesos, australians i novazelandesos que venen a retre homenatge a les víctimes d’una batalla, parcialment liderada per un aleshores anònim Mustafa Kemal “Ataturk”, el que anys més tard seria l’artífex de la república turca (1923).

Hem menjat rebé, un estofat de carn i albergínia, uns canonges amb salsa de iogurt i una mena de Köfte amb comí. A les 10 estàvem adormint-nos gairebé sense desitjar-nos bona nit, vigilats per la lluna roja que pintava de carbassa l’estret dels Dardanels.

Dereköy 5/8/12   9h

Ens trobem ara mateix a Dereköy, una població de Gökçeada, la més gran de les dues úniques illes de l’estat turc, a l’oest de la península de Gallípoli que ahir vam abandonar. Hem dormit a la platja de LazKoyu al sud de l’illa. El viatge en ferri fins a Gökçeada ens ha costat 29 lires(13e) i ha durat una hora i mitja. Durant el recorregut hem descobert una beguda de soda amb fruites que valia 1 lira(50c) i que entre converses amb la Bruna han alleugerat la calorada del sol a coberta. Un cop arribats a la “adasi” (illa) primera sorpresa ja prevista: Hem omplert mig dipòsit de gasolina per 50eurus i és que aquí a Turquia la gasolina va molt cara, concretament a 2,2 euros el litre. Hem sortit del port després de quedar-nos bocabadats de l’aridesa de l’illa. Hem avençat per aquesta i ens ha semblat està recorrent un desert inhòspit i gairebé verge, on els silencis punyents prenien la paraula per recordar-nos què som i d’on venim. Hem recorregut el sud contemplant grans extensions de matolls baixos i punxeguts i parant en camins plens d’oliveres bora el mar cercant una caleta on reposar. Enmig del res hem localitzat un cartell mig escantonat que indicava Lazcoyu. L’atzar ens ha dut a una petita badia amb un “xiringuito” a la turca. El seu propietari vivia en una tenda a la mateixa platja, la mateixa on hem decidit passar la nit. Després d’una cervesa EFES Pilsen, nom que em recorda a la infantesa basquetbolística, ens hem dirigir a Uğurlu, un petit poble a 100 metres a l’interior del seu moll portuari. Hem comprat pa, tomàquets i llet per l’esmorzar de l’endemà i ens hem cardat un bon sopar a un restaurant ventós amb vistes al moll. Es feia més que evident, en aquestes alçades del viatge, que la nostra motivació principal era la gastronòmica-cultural. Hem repetit els famosos Köfte (boles de vedella) però aquesta vegada a la Bruna l’han deixada estorada. Ella diu que per la seva textura flonja i tendre i pel seu fort gust a vedella. Aquestes pasturen, no ser ben bé què, lliurement per l’illa.

De nou cap a la platja acompanyats d’una lluna roja lleugerament minvant i que els pronòstics feien preveure que a Istambul ens la trobaríem com a icona emblemàtica del Mediterrani oriental.

Ens trobem arraulits a la platja. La Bruna està llegint 1984 de George Orwell mentre jo estic a punt de caure fregit sota la llum del satèl·lit que insistentment es filtra per la fina capa de la tenda caribenya que tant famosa es va fer per la seva resistència grega.

6/8/12

Ja estem a Bozcaada, la germana petita de Gökçeada, al nord d’aquesta. Ahir ens vam despertar en una bonica platja al sud de l’illa. Amb l’esquena i la ronyonada endurides per la humitat de la sorra vam fer un bon esmorzar a base de pa turc amb tomàquet, formatge i llet. Vam sortir pitant després d’un plaent bany a l’estimat Mediterrani i vam anar a visitar els tres poblets de reducte grec que es troben al nord de Gökçeada. Vam parar a fer un parell de tes (iki çay) a Dereköy, un petit llogarret fantasma on els pocs habitants, grecs, que hi quedaven semblaven trets de la Catalunya dels 50. Rucs i vaques al costat nostre com a elements més d’un mobiliari urbà molt escàs. Dereköy no ens va fer ni fred ni calor. La segona aturada fou al ben trobat Tepeköy. El poblet d’estructura i construcció més o menys grega és juntament amb l’anteriorment anomenat i Zeytinli els últims tres vestigis de població grega a l’illa. I és que  Gökçeada abans era una illa predominantment grega (dins l’imperi otomà) anomenada Imbros. El 1923 la nova república de Turquia va retenir Gökçeada conjuntament amb Bozcaada malgrat cap habitant en va sortir afectat. No obstant, a la dècada dels 60, quan esclatà el conflicte xipriota, el govern turc va pressionar els grecs locals (al voltant de 7.000) perquè marxessin. Actualment queden un centenar de jubilats.

Només entrar a Tëpekoy ens hem fet un munt de preguntes sobre la situació actual de la minoria grega. Hem observat que moltes de les cases estaven molt ben arreglades i que la major part dels cotxes duien matrícula hel·lènica. Dissortadament i amb el nas curiós que ens caracteritza hem tret el cap a l’església catòlica. Al pati d’aquesta, una munió de grecs sortint de missa d’ofici desbordant felicitat i regalant-se mútuament deliciosos somriures... entre la multitud, una bona dona d’uns 65 anys ha respost als nostres curiosos ulls plens de demandes. Entre l’anglès de la Bruna i el meu italià novell l’hem bombardejat a preguntes sobre el conflicte grec-turc. Ens ha explicat que a Tëpekoy hi vivien 28 avis grecs. La resta de presents allà eren familiars o, com ella, una antiga habitant del poble.

El cafè del poble era un local lluminós i amb la perpètua i obligada figura d’Ataturk penjada a la paret. La senyora ens hi va fer passar i ens va invitar a un cafè turc per tal que l’acompanyéssim al costat del seu home que es trobava conversant amb altres antics residents a l’illa. Tots ells fills del poble, tots ells infants emigrants que un bon dia en aquells anys 60 es trobaren l’escola tancada per ordre del mateix que ara penjava de la paret, Ataturk. Ens acomiadàrem de la multitud grega, de la diàspora retrobada. Vam agafar el ferri i ens vam despatxar de  Gökçeada. Travessàrem de nou la península de Gallípoli fent una aturada obligatòria per dinar. Orada al forn i una mena de Köfte estofat. Ferri de nou i altre vegada cap a l’Anatòlia, aquest cop direcció a Troia. La ciutat espanta per la seva connotació històrica. Nosaltres després d’un breu contrast d’informació de la guia, vam decidir no parar-hi i agafar de nou un ferri fins a l’illa de Bozcaada, la segona i última illa turka habitada. Des del ferri vam veure pondre’s el sol amb un gotet de te a les mans mentre anàvem especulant supòsits de com seria la nova illa que ens esperava. L’arribada em recordà Panarea, a l’arxipèlag de les eòlies. Bozcaada és una illa turística i com a tal la maquinària del centre de l’únic poblet estava en ple funcionament. La Bruna ràpidament va fer un paral·lelisme nostrat amb Cadaqués. De fet tenia raó, Bozcaada està replet de turistes inequívocament turcs, classe alta istambulesa. La seva geologia, a diferència de l’àrida Göçkeada, era uniformada per grans extensions de vinya que utilitzaven per fer el millor vi de Turquia. Nosaltres en vam comprar una ampolla que a dia d’avui encara no hem tastat. Ens hem acomiadat del dia instal·lant-nos a l’Ada Camping (Ada=illa) després de menjar-nos un Lahmacun (pizza àrab) a la saturada i bulliciosa plaça del poble.             

8/8/12 Ferri destinació Gallípoli

Curiosa el·lecció la que fa unes hores acabem de prendre. Estàvem anant cap al sud direcció Ayvalik amb la intenció de visitar les antigues ruïnes de la ciutat de Pèrgam quan de sobte hem decidit girar cua i desmuntar camí direcció, altra volta, cap a la península de Gallípoli. Ai que m’anticipo i no he explicat d’on veníem. Ahir vam llevar-nos per segón dia consecutiu a l’illa de Bozcaada. En tant sols dos dies ja teníem la sensació de tenir apamada l’illa i els nostres moviments eren més segurs i conscients. Parlant vam coincidir que el ritme nòmada que portàvem no ens anava bé, que el sedentarisme, sens dubte, ens proporcionaria un punt de calma que era el què buscàvem.

Fent cas omís a aquests plantejaments vam agafar nou ferri i marxàrem de l’illa direcció (Behramkale) Assos. Pel camí ens vam perdre per poblets de la península de Biga i vam poder comprovar l’estat paupèrrim de la majoria de les seves cases. Vam tornar, per uns moments, a retrocedir  50 anys endarrere amb petites pinzellades de tecnologia recent. Pobles grisos amb cafès més grisos replets només d’homes (les dones estaven cuinant pel ramazzan), cotxes que podien ser el primer Seat que havia tingut la generació dels nostres pares. Carreteres mig asfaltades amb gallines, cabres i vaques a banda i banda, observant un desordre físic que ni la voluntat més positiva podria elevar-ho a la bellesa del caos.

Vam arribar a Assos, antiga ciutat grega fruit de la immigració de Lesbos, la illa que hi ha davant i que els catalans que la van posseir l’anomenaven Metel·lí. A Assos i va viure durant dos anys Aristòtil però va haver de fugir davant la ocupació persa de la ciutat. Sota aquesta, anomenada en turc Behramkale, vam trobar un petit port amb càmpings amb els seus respectius molls. Després d’un peix a la brasa amb el Mediterrani als peus, Lesbos a l’horitzó i que ens cobréssin dos gots de raki a preu de combinat, ens hem adormit ARRAN d’aigua.

M’he llevat amb l’esquena com una enclusa rovellada. Per pal·liar-ho ens hem fet un refrescant bany al mar des d’un bucòlic moll de fusta del càmping. Esmorzar estèticament molt ben col·locat (destacar la mel amb mantega) i costa a munt cap a Assos. Primera aturada a mig turonet, el teatre grec de la ciutat. Aquest en un estat bastant pitjor que el seu homòleg d’Epidaure (Peloponès, Grècia) continua amb uns nivells excel·lentíssims de sonoritat. Hem fet la típica prova de l’anell caient a terra i l’hi hem donat el vist i plau. Ens hem assentat sobre les antigues grades per imaginar una nit estrellada d’estiu gaudint d’un decorat natural amb el mar i Lesbos al fons i degustant un clàssic d’Homer. Hem fet una volta per l’acròpolis i un cop d’ull als pilars d’estil dòric que quedaven del temple d’Atenea. Vivien molt bé aquests grecs i coneixien molt bé el concepte de felicitat. Menjar, sexe, cultura i vistes panoràmiques com les d’Assos. Es pot demanar res més?

Carretera i manta per no oblidar la nostra nòmada itinerància hem baixat cap a la badia de Edremit. No obstant hem donat mitja volta després de veure que aquella zona no quedava gaire lluny de la imatge de Castefa i d’encomanar-nos mútuament els dubtes sobre el poc atractiu de la zona. Destinació Çanakkale de nou per creuar, altra volta, el mar de Màrmara i arribar per terra ferma a Istambul.

Gelibolu, un petit poble costaner de la península del mateix nom Gallípoli. Hem descartat dormir en un càmping o a la platja ja que portàvem moltes hores de cotxe i el ànims una mica descol·locats. Hem cercat un hotel a la guia i aquesta ens ha dut a l’Hamzakoy Otel. Quan hem arribat davant d’aquest edifici pintat de rosa i pelat com la pell d’un leprós ens hem quedat una mica esparverats. Una vegada a l’interior ja no sabíem què dir. Tota l’entrada desordenada i plena de pols, antigues tasses i recipients utilitzats deixats sobre el taulell de recepció. Les moquetes arrencades de terra i les persianes sostingudes només des d’un extrem. Un indret francament paupèrrim, brut i semiabandonat. I és que a aquestes alçades de viatge ja no sabíem si allò era normal, o si més no habitual en el  “savoir-faire” de bona part de la societat turca. Mentre ens estàvem regalant contra el turcs i la seva deixadesa ha entrat un home igual de brut i desordenat com la major part d’aquest país. Sense parlar anglès ens ha fet entendre que era l’antic propietari de l’hotel però que actualment (per sort) estava tancat. Ens ha recomanat un altre lloc per passar-hi la nit però, molt amablement, ens ha ofert una habitació en el cas de que no trobéssim res. Hem descartat, sota cap concepte, dormir en aquell ex-hotel just a primera línia de mar i que un bon dia va ser un lloc agradable on els turcs es despertaven amb unes bones vistes marineres i un te recent fet a la taula.

Després de donar més voltes que un ventilador hem trobat una sòrdida habitació en un hotel no gaire millor que l’anteriorment esmentat. En aquesta ocasió es tornava a repetir la situació que havíem viscut a tots els indrets de l’Anatolia. Érem els únics residents a l’hotel Özen. Ens havia passat ja en alguns càmpings i restaurants. Una estranya sensació que a part de ser els únics turistes no turcs, érem també els únics que freqüentàvem alguns indrets aptes per ser freqüentats. Sense més dilacions ens hem fet una dutxa amb aigua freda i cap a visitar el portuari Gelibolu. En un trencall baixant cap al port hem coincidit amb una dona anomenada Özlem (en turc “desapareguda”) que ens ha indicat , amb un anglès prou bo, on podíem anar a sopar de forma econòmica. Ens ha dut a menjar l’especialitat local, sardines arrebossades. Boníssimes. Les hem acompanyat amb el nostre estimat i inseparable Köfte. Això ens ha servit per agafar forces per la gran caminada que Özlem ens ha ofertat com a guia autòctona improvisada. Hem visitat el port des d’on salpaven els ferris (feribots) que connectaven Gelibolu amb Lapseki (Anatolia). La passejada ens ha servit per preguntar-li moltes de les qüestions que s’havien generat durant el viatge. Estratificació social per zones, preus de la gasolina, situació de la dona i sexualitat...els temes delicats els ha esquivat subtilment fent-se l’orni i mirant a l’horitzó. Qüestions com el conflicte kurd, Xipre, els veïns grecs i la inexplicable admiració acèrrima a Ataturk van ser regatejats amb un punt, no ser si fictici, de desconeixença. La passejada ha acabat a un centre social semblant a un esbart de poble anomenat Ogretmem Evi (Casa dels mestres). Tal com el seu nom indica és el punt d’encontre dels docents de la ciutat i el seu entorn immediat fet que provoca que es respiri un ambient culturalment més potent que en llocs habituals. És un indret on s’hi reuneixen els culturetis de Gelibolu per veure els partits del Fenerbache i per veure te tot observant una quantitat desmesurada de vaixells creuar l’estret del Dardanels i el mar de Màrmara.

La nit ha finalitzat ,a l’aguait de la mitja lluna roja, en un llarg passeig pels voltants del mar en una curiosa zona de confluència de nocturns pescadors, avorrits adolescents i campistes improvisats. La decrèpita habitació de l’hotel Ozen m’ha tornat a la realitat turka que per uns moments s’havia confós en una altra mediterràniament molt semblant.

10/8/12  Plaça de kiyiköy

Escric mentre restem assentats a la plaça d’aquest modest, costaner i petit poble de 2000h humitejat pel fins ara desconegut Mar Negre. Si tu, ahir després d’un contagi de males sensacions vam decidir abandonar l’Anatolia, creuar de nou la península de Gallípoli i investigar Tràcia i les costes del mar de Màrmara i el Mar Negre. Després de gairebé tot el dia de viatge, vam arribar com a únics turistes no turcs (com ja va sent habitual) cap a les 7 de la tarda. Volta de reconeixement i una grossa i afable turca ens va oferir allotjament a la seva pròpia casa. Una bonica llar, atenció, ORDENADA i neta, de dues plantes i amb una terrassa de teulada típicament aràbica que mirava el sorprenentment feroç Mar Negre. Ens hem instal·lat i hem fet un primer passeig pels carrers de Kiyiköy. Poble, es veu, frecuentat sovint per istambulencs (130 km al sud). Sembla que tot allò que toquen els de l’antiga Bizanci  es tradueix en netedat, ordre i major manteniment. El poble té un carrer principal que desemboca al mar a través d’un penya-segat. A la dreta de l’elevada vila hi ha una bonica riera envoltada de prats força verds per ser estiu i que serveixen d’aliment a ramats d’ovelles, cabres i vaques. Davant de la riera un port pesquer i una platja bonica però bruta, com gairebé tot. A la banda oest del poble hi veiem una llarga i també bruta platja fuetejada pel vent del nord que esbraona el mar bru.

Istambul

Hem estat a Kiyiköy dos dies. Hem assaborit uns esmorzars de luxe preparats per la riallera i amigable propietària. Esmorzars típicament turcs a base de pa deliciós acabat de fer, brioixos i pastes farcides, melmelada de maduixa, mel, formatge blanc de cabra o d’ovella, embotit de xai, cogombres i tomàquet, ou dur i olives negres. Tot emulsionat amb litres del ja normalitzat Çay, que sense adonar-nos ha fet passar als anhels de la història el fins ara preuat cafè. Kiyiköy ens ha servit per fer un punt i apart del viatge. Finalitzar la part anatòlica i girar el cap direcció Istambul. Aquest humil poble de pescadors ens ha servit per tancar unes observacions i anàlisis de la societat rural turca que vam iniciar només trepitjar l’Anatolia. Els çays i les Efes Pilsen a l’acollidora i ombrívola plaça major del poble ens van servir per concloure que el poble rural turc viu principalment del sector primari i que l’ús de bens de consum encara no ha quallat, per sort, en les seves gents. Que tenen agents canalitzadors capitalistes com la tele turca que majoritàriament està occidentalitzada però que hi ha un contrapès important, l’Islam. Aquest abraça més del 70 % de la població tot i tractar-se d’un estat laic. La barreja d’aquests dos factors deixa un quadre de pobles que podrien ser la Catalunya dels anys 50 però evidentment amb la tecnologia del consum de masses que malauradament ens brinda aquesta xacra anomenada capitalisme.

Hem comprovat també el nostre grau d’occidentalització i de la necessitat constant tant estètica com de consum de models europeïtzats, sobretot pel què fa la neteja i el manteniment dels llocs. Sobre l’eterna pregunta de si Turquia pot entrar a la Unió Europea. Jo dic que no. Potser des d’aquí a Istambul les coses es veuen diferents però aquesta ciutat de més de 13 milions d’habitants no és significativa per un país de 70 milions de persones. Amb això no pretenc reivindicar o enaltir l’espai comú europeu. Escric tot això assegut a un còmode hotel del centre d’Istambul amb vistes al Bósfor i a punt d’esmorzar. Que quedi dit.

12/8/12  Barri de Beyoğlu  (Istambul) Sota la torre de Gàlata   

Ahir vam arribar a Istambul. Després de tancar la primera part del viatge. Vam veure la necessitat d’avançar un dia la nostra arribada a la ciutat intercontinental. Vam deixar el Renault Symbol a l’Ataturk International Aeroport. A darrera nostre deixàvem un bon sac d’experiències dels últims nou dies de ruta per l’Anatolia, bona part de Tràcia i a tocar de la frontera amb Bulgària. La gran ciutat amb el doble de població que el Principat se’ns aparegué molts quilòmetres abans de travessar el cartell que l’anunciava. Gratacels, cotxes de gamma alta i el mateix caos turc. Entrant per l’eix principal semblava que ens endinséssim a Barcelona, Londres o qualsevol ciutat europea, estàvem accedint al ventre del cosmopolitisme a oriental.

13/8/12 Observant el Corn d’Or i el Bósfor

Les mesquites d’Istambul bramen de fons com a recordatori intermitent de la presència del “Ramazan”. Estic prenent un te a la terrassa de l’hotel mentre espero a la Bruna que pugi a esmorzar. Ens hem enfadat una mica potser per la quantitat de dies que portem junts. Aquesta ha estat la segona nit que hem passat a Istambul. La primera la vam dormir en un cèntric hotelet de 5 habitacions a la zona de Sultanahmed. La nostra ubicació estava a 5 minuts de la majoria d’indrets d’obligada visita. Després de situar-nos i veure de ben a prop la majestuosa mesquita de Süleymaniye (1550) vam optar per seure i marcar-nos, tranquil·lament, uns itineraris més o menys a seguir durant aquests 5 dies d’estada a la capital cultural de Turquia. Només arribar a Istambul he començat a tenir sensacions molt positives. Possiblement pel contrast amb la decadència observada aquests darrers dies per l’Anatolia i segurament també per la meva condició d’urbanita. Vam trepitjar el gran parc de Sultanahmed en honor a Ahmet I. En aquesta gran esplanada tens les tres joies de la corona, les mesquites d’Aya Sofia, la mesquita blava i una mica més enllà el Palau de Topkapi, pupurri de les megalomanies de tots els sultans i que quan pugi la Bruna anirem a veure.

Bé, la primera tarda nit d’Istambul acabà a un restaurant anomenat Sar (muntanya), recomanat per uns catalans amb els que vam topar pels primers carrers trepitjats de la ciutat. Vam degustar només per 22 lires (10e) dues Çorbas (sopes) de llenties i de pollastre i vam compartir una çipura (orada). El ressò de les mesquites cridant a l’oració de la nit ens va acompanyar durant el darrer çay (te) del dia. Vam caure rendits esperant a l’endemà per menjar-nos la ciutat sencera!

El segon dia a Istambul va iniciar-se amb un canvi d’hotel prèviament pactat i que canviava la nostra situació i punt de trobada. A partir d’ara estaríem just al costat de la tomba de Mimar Sina, el famós arquitecte coetani del sultà Suliman el Magnífic, autor entre d’altres de la imponent mesquita de Süleymaniye (1550) que tenim just al darrera del nou emplaçament.

Ràpidament vam anar a visitar el què fins ara més m’ha impressionat d’Istambul, Aya Sofia. Aquest edifici, manat construir per Justinià (Bizantí), es va acabar el 537 i va ser la més gran església del cristianisme. Mehmed el Conqueridor va convertir-la en la mesquita més important de l’imperi otomà. Finalment Ataturk, el 1923, va decidir transformar-la en museu. Aya Sofia ha remogut les entranyes íntimes de la història de l’emplaçament més estratègic de la mar(e) Mediterrània. Per dinar vam decidir tastar una altra especialitat turca que havíem abandonat per la seva internacionalització. La pizza turca anomenada Pidesi. Híbrid entre l’estendard napolità i el “calzone”. Amb la panxa plena, dos tes i un llibre de cuina turca sota el braç hem visitat la famosa mesquita blava, manada construïr per Ahmed I entre 1606 i 1610 i que són les seves rajoles d’IzniK (població turca) de colors blavosos que l’hi donen aquest popular nom. No m’ha agradat. L’he trobat poc acollidora a nivell de llum i colors a part d’una permanent i intrusiva pudor de peus. Hem acabat el dia traspassant el pont de Gàlata i visitant la torre que porta el mateix nom que el pont, o el rebés? Era el rebés perquè la torre hi era molt abans. De fet la torre de Gàlata va ser construïda pels genovesos el 1348 i que ara dona el nom al barri de Galatassaray nom també d’un dels tres equips turcs de futbol de la ciutat. Hem pujat pel famós bulevard d’Istiklal per arribar a la plaça Taksim. Actualment aquesta zona és molt impersonal, molt semblant al Portal de l’Àngel o qualsevol zona comercial europea. No obstant el carrer Istiklal, a finals del segle XIX, s’anomenava Gran Rue de Pera, indret on es concentraven diplomàtics i comerciants, és a dir un petit oasis de modernitat dins Istambul. Quan l’Orient Experss arribava a la vella Constantinoble, la burgesia parisenca es dirigia immediatament a Istiklal Caddesi. D’aquells temps de modernitat iconogràfica només en queden les ambaixades transformades en consolats degut a la capitalitat d’Ankara ordenada per Ataturk i un immens carrer comercial que serveix a europeus com nosaltres per poder arribar a casa i dir: “Ai quins contrastos a Istambul!”. En aquest punt del viatge hem tingut una petita discussió i amb cares llargues i morros fins a terra hem tornat fins al pont de Gàlata a cruspir-nos un entrepà de verat fregit en un port on només es respirava el derbi futbolístic entre dos dels equips locals, Galatassaray vs Fenerbache. Ens hem adormit tapant-nos els morros que ens arribaven als genolls. A veure si acabem d’esmorzar l’assumpte es resolt.

15/8/12    

Esmorzant de nou amb un Istambul emboirat als peus. He estat dos dies sense escriure degut a la immensitat metropolitana d’aquesta singular ciutat. Reprenc com pugui el relat i intentaré recordar detalls tot i que són molts i de gran intensitat.

Ens vam llevar i després d’esmorzar els morros s’havien convertit en petons. Objectiu: Palau de Topkapi. Molt difícil d’explicar però diré, de forma ultraresumida, que va ser construït per Mehmed el Conqueridor poc després de prendre Constantinoble el 1543 i que cada sultà hi va anar afegint la seva dosis de megalomania. Els tresors de l’antic imperi otomà es troben guardats a l’interior. Durant les 5 hores que vam estar a l’interior del palau només vam poder visitar les dependències exteriors, els seus 4 jardins i els Kosks dels sultans, paraula que segles més tard donaria nom als nostres quioscos. Vam deixar per la pròxima ocasió que visitem la ciutat la part  de l’Harem, zona on el sultà hi tenia les 4 dones i les seves indefinides concubines. Destacar que malgrat ser un règim ultra-patriarcal, la mare del sultà “valide Sultan” exercia un poder tant gran que a voltes sobrepassava el del propi monarca.

Ens vam esmunyir pels carrerons de Sultanahmed i vam repetir al restaurant Sar, al carrer Gedikpasa, sota la cèntrica plaça Beyazit. El menú: ½ pollastre i una curiosa i deliciosa mescla d’estofat de xai i verdures amb formatge gratinat i puré de patates. Molt be. De postre, deixar que la tarda ens acompanyés recorrent els esfilagarsats carrers del gran Basar i el Basar de les espècies. El primer, arquitectònicament sorprenent però res de genuí, el segon hi vam mostrar més atenció. Vam cercar-hi safrà però només ens en venien de turc i l’iranià era inasomible. No obstant vam comprar una espècie per amanir els Köftes (voles de carn), tomàquets assecats  i vam tastar baklavas empalagoses i festucs ensucrats.

  

16/8/12 avió rumb a Ginebra

Hauria d’haver escrit la crònica diàriament però no ho he fet. Ja a l’avió, just davant la sortida d’emergència i amb la Bruna a 5 files més enllà, hauré de fer memòria dels dos dies que queden per explicar. Bé continuo. L’endemà ens llevàvem i com sempre vam passar per Süleymanyie a relaxar-nos estirats a catifes. Una altra volta pel basar de les espècies i els carrers gremials adjacents i cap a Eminönü a buscar el ferri que ens havia de dur a fer la volta al Bósfor. Grans palaus, mansions i mesquites, alguna de l’omnipresent Mimar Sinan, eren les construccions dels voltants d’aquest, per mi, sobrevalorat estret. Zones històricament de l’aristocràcia i actualment de la burgesia i de l’exèrcit ( fortament testimonial a tot Turquia). Hem tornat al port amb el desig de visitar la part asiàtica, amb la mofa als llavis d’una parella que s’havien estat tot el viatge morrejant-se sense respirar i amb la brillantor als ulls després de veure dos juganers dofins creuar el pont de Gàlata. El vespre s’anava acostant i el meu cor s’accelerava degut a l’atípica cita amb l’Ali, vigilant de l’hotel i kurd botifler. Aquella nit assistiria al meu primer Kadir Gecesi, el dia més important del Ramazan i del calendari musulmà. Dia en què es celebra que Mahoma va acabar d’escriure l’Alcorà. Havíem quedat a les deu de la nit però abans hauriem de menjar alguna cosa. L’excitació del moment no podia descarrilar l’objectiu principal pel qual havíem vingut a Turquia, a menjar. Mentre els minerets de Süleymanyie anunciaven, a tota castanya, que el desdejuni havia acabat, nosaltres topàvem amb una petita “pidecisi”, indret on fan pides (piza turca). L’establiment era regentat per la família Yilmaz. El pare, la mare i tres filles. El tiet els ajudava amb el forn de llenya d’on anava treient pides, Lahmacun (piza àrab) i pa deliciós. Ostres, ara mateix per les pantalles d l’avió indiquen que sobrevolem el Balcans. Belgrad a la meva dreta i Sarajevo a l’esquerra. Ai si Tito estigués aquí al meu costat en comptes d’aquest voluptuós turc que no para de roncar, quantes coses llegiria de la nostra història recent que poc pensava que passarien quan ens deixés. Ni ell ni la resta de mortals no hauríem pogut imaginar que un cop dissolta l’antiga Iugoslàvia comunista hi acabaria havent tanta mort i desolació. Com cantava Lluís Llach en la seva versió del Cant dels Ocells; “Mediterrani enllà, als infants orfes de Bòsnia”. Mentrestant jo continuo patint un efecte sangonera constant i estic menjant, com si fes dos dies que no ho hagués fet, aquest bon menú de la més que sospitosa Turkish Airlines. De primer una petita ració de mongeta tendra, maionesa i salmó fumat, plat el qual he pogut repetir gràcies a la desganada que seia al meu costat. De segon arròs amb una albergínia farcida de vedella i de postres una suau pannacota de vainilla, pa bo i una Efes Pilsen calenta. Collons tu, ara em demanaré un çay (te) i com un senyor. Això d’acostumar-se a viatjar amb “low-cost” i després fer-ho en una companyia normal et depara sorpreses com aquestes. No obstant, i amb el ventre ple de sang, continuo pensant que aquest model és insostenible.

Reprenc el fil. Després de sopar al Safranbolu Pidecisi, nom inspirat en el poble d’on són fills els Yilmaz, ens vam trobar amb l’Ali a l’hotel, just darrera de Süleymanyie. La gentada cap a la mesquita era espectacular, famílies senceres amb la pressa pessigant-li les cames i els nervis rosegant-li les mirades. Em recordaven les corredisses cap a l’església de quan era xic i anàvem a celebrar la missa del gall. Vam entrar als patis del voltant i l’Ali em va explicar que hi devia haver unes 6000 persones resant. Jo també podria fer-ho al seu costat, la Bruna no... A la mesquita no hi cabia ni una agulla i vam col·locar-nos al costat del centenar d’homes que ocupaven el pati interior. Escolanet durant 5 anys, catòlic no practicant i molt pròxim a la teoria de l’alliberament, estava allà, a la mesquita més bonica de Turquia resant-li a Alà.

Vam sortir ½ hora després i ens vam quedar passejant pels patis exteriors de la mesquita. No sabria com explicar-ho. Això és el què vaig escriure en aquell instant: “ 6000 persones a Süleymanyie. La mesquita esdevé un indret difícilment descriptible. Infants jugant, noies amb mocador parlant, fidels resant, vells i joves discutint, la Bruna i l’Alí conversant. Una atmosfera de pau absoluta convertida en estampa on jo deixo d’existir...en aquesta plàcida nit del 14 d’agost de l’any 2012 puc assegurar que la mesquita és l’agent socialitzador més important d’aquest país.”       

28/09/12 a la caseta de Sants

Reconec obertament i la data així ho verifica, que no he fet els deures. Em poso a escriure el final d’aquest viatge des de caseta amb les primeres pluges de tardor esquitxant el pati. Fa més d’un mes que vam tornar del nostre improvisat viatge per l’altre extrem del Mediterrani i no ha estat fins ara, que he passat totes les anotacions a l’ordinador, que m’he donat compte que em faltava un dia i mig de viatge. M’excuso però la memòria encara és recent i espero que aquesta no em falli en la voluntat de recordar cada un dels fets i gestos que van succeir el dimecres 15 d’agost.

Ens vam llevar i immediatament després vam esmorzar el de cada dia. La intenció del darrer dia era visitar la part asiàtica d’Istambul i contrastar-la amb la part europea. Les informacions de les quals partíem i que havíem recollit en els últims dies eren que a la part europea hi residien principalment immenses bosses de població immigrada d’altres parts del país, principalment de l’Anatolia, de fet els anomenaven “anatolian people”. Per altra banda i descartant barris europeus com Fenrbache, Galatasaray i Besiktas, a la part asiàtica és on resideix la classe mitja alta de la ciutat. Així doncs que vam anar fins a Eminönü per agafar l’enèsim ferri del nostre viatge. Un Çay a bord per no perdre el costum i desembarcament a Üsküdar.

Només arribar al port d’Üsküdar vam apreciar el canvi arquitectònic respecte al centre europeu d’Istambul. Curiosament i tot i estar en sol asiàtic, els edificis, parcs i jardins s’atansavaven més a l’ideal europeu. Caminàrem direcció el nord, tot resseguint la riba asiàtica del Bósfor. Durant aquest recorregut vam veure mansions i palauets que elititzen, per mi, una sobrevalorada costa i unes sobredimensionades vistes. Després d’observar tal com deien les guies que en aquella zona i residia la classe mitja alta de la ciutat, vam decidir anar cap al sud direcció Kadiköy. Un micro bus compartit ens hi va dur. Aquests petits busos, més semblants a una furgoneta, passen constantment. No fa falta que els esperis en una parada, només aixecant el braç quan en veus un i aquest s’atura perquè t’hi puguis enfilar. Bé, amb aquest còmode i col·lectiu transport que t’obliga a interaccionar amb els altres viatgers vam arribat a Kadiköy, res a destacar...vam parar a dinar i vam tornar a travessar el Bósfor direcció Europa.  Objectiu, fer caminant tot el corn d’or per veure des del seu extrem la posta de sol del nostre darrer dia al país.

La caminada d’uns 5km la vam fer resseguint la ribera oest del corn. Durant el recorregut ens vam trobar petites i atrotinades barques amarrades a banda i banda, els pescadors i taxistes d’aquestes jugant a cartes o intentant retallar temps al ramazan, parelles passejant, un parell de rates mortes i molta, molta brutícia flotant. Arribàrem al barri d’Eyüp acompanyats per Ausenur, una jove maquillada i vestida a mode islàmic (mocador i gavardina llarga)  que ens trobàrem de camí a aquest bonic barri. Eyüp és un districte d’Istambul entre els rius  Kağıthane y Alibey  i és on neix el Corn d’Or. Es tracta d’una zona important pels ciutadans, sobretot musulmans, ja que hi descansen les despulles d’ Abu Ayyub al-Ansari, company del profeta Mahoma. Sembla ser que en la darrera dècada Eyüp ha estat netejat de fàbriques que contaminaven i embrutien el Corn d’Or i moltes famílies musulmanes conservadores s’han instal·lat a una zona on vam apreciar grans dosis de devoció religiosa. La visita a aquest barri costerut va inicar-se amb un llarg passeig per l’immens cementiri musulmà. Ens perdérem entre tombes horitzontals i silencis trencats per reduïts grups de turistes, fins a la posta de sol. El crepuscle arribà amb moltes expectatives ja que la llum solar havia de reflectir les aigües del Corn d’Or i crear l’afecte daurat que l’hi dona nom. Aquest port natural de 8 km de llarg divideix la part europea en la ciutat antiga i la part de Gàlata on hi trobem els barris alts de Galatasaray, Besiktas i Karaköy. Mehmed el conqueridor li va posar el nom de Corn d’Or en passar, fascinat, llargues hores veient com el sol dibuixava reflexos a l’aigua. Jo m’hi vaig esforçar molt però no vaig veure cap tonalitat que s’acostés al mineral més preuat.  La nostra darrera tarda es dissolia amb el batre dels minerets cridant a l’oració del vespre. En un obrir i tancar d’ulls estàvem sortint de l’antiga Constantinoble i sobrevolant la desconeguda Bulgària rumb a un país antagònic en el si europeu, Suïssa.

L’estada a la rica Ginebra no ens va servir per apreciar cap tast cultural suïs. Només de reüll i ja rumb cap a casa nostra, vam veure els 4808 imponents i nevats metres del Montblanc, el príncep dels Alps. Un cop aterrats la primera imatge que vaig veure va ser la nostra platja del Prat. Tornàvem de nou a veure l’estimat Mediterrani, aquesta volta des d’on més ens agrada veure´l, des de casa.

Ai Turquia...les imatges que em tornen al cap són tantes...no sabria com definir la meva estada en un país tant proper i tant llunyà a la vegada. Un país que cavalca a dues velocitats. La primera lligada als grans capitals europeus i asiàtics, la segona el 80% de població rural que fan de Turquia un país exportador i autosuficient de primeres matèries. Una Turquia on tampoc m’he trobat tants contrastos com m’havien dit sinó una forta i cada vegada més present islamització de la majoria dels àmbits socials. Esperem que les tesis d’Atatürk de mantenir l’estat laic es puguin mantenir intactes. Mentrestant els turcs tenen una altra assignatura pendent, començar a desmitificar precisament el creador de la pàtria (Mustafa Kemal Ataturk) i començar a estimar-se una mica més al país i a ells mateixos. Si més no, que la propera vegada que la trepitgem no ens trobem la deixadesa i la brutícia per carrers, muntanyes i platges. Nosaltres ens enduem a casa les seves olors, les seves sopes i coques, la seva gastronomia mediterrània, les converses amb qui ens hem anat trobant pel camí, les llargues hores de carretera i el preu de la gasolina, la nova visió del Ramazzan, la injustícia cap a les minories armènia, kurda i grega, la vida al carrer no segrestada per estúpides lleis del civisme inexistents, les rajoles d’Iznic i la pau olfatada a Süleymaniye i molts aprenentatges i preguntes que amb els dies hem pogut resoldre i que de ben segur ens faran tornar a aquest país del nostre Mediterrani.

Türquiye  Hoşçakalın, teşekkürler!!!!     

Django desencadenat

El 18 de gener s'estrenà el nou llargmetratge del polièdric Quentin Tarantino. Molts esperàvem l'al·legat als tant emblemàtics Spaguetti-western que el director nord-americà només havia gosat tocar en pinzellades subtils a altres films com Kill Bill volum 1 i volum 2.

QT rememora així els westerns fets a la italiana en l'època dels seixanta i rodats, majoritàriament a Almeria per inqüestionables llegendes com Sergio Leone, Sergio Corbucci o Sergio Sollima.

“Django desencadenat” segueix fil per randa els perfils de western mediterrani, complexitat dels personatges, protagonistes antiherois (un negre cowboy) , plans contrapicats i detall i una ajustada bso que s'adapta al ritme dels esdeveniments i esdevé element imprescindible per il·lustrar escenes de llarga i progressiva tensió. No cal remetre'ns al profeta del gènere, ma dreta de Leone i oscar honorífic però és que Ennio Morricone ens hi obliga. Ell firma tres dels vint-i-quatre temes de la Banda Sonora del film on destaquen “I Giorni Dell’ira” de Riziero Ortolani, dos temes de hip hop i aquesta meravella d'Elisa Toffoli “Ancora qui”

Quentin demostra amb Django que per sobre de director és un guionista estratosfèric. El nen que va créixer en un video club fa com ha fet en anteriors films i ret petits homenatges a altres directors i moments de la història del setè art.”Dos cavalquen junts” i “Duel a l'alta serra” a Kunta Kinte, passant per “Nord i sud” amb Leone, Corbucci i l'art d'utilitzar el zoom enmig del desert.

La pel·lícula de 165 minuts no deixa cap estona per l'avorriment, et manté enganxat a la butaca amb tocs còmics i lleugers, com las surrealista democràcia interna del Ku Klux Klan que trobem en l'escena de l'assemblea improvisada o tocs d'extrema calma tensa a Candyland en la negociació per la compra d'esclaus. Tarantino es regala, com sempre, en dues escenes on fa aparèixer a una noia de rostre tapat i destral en mà que centra l'atenció de l'espectador. La noia és dibuixada i tractada de forma més complexa que altres personatges però quan penses que prendrà una rellevància en la trama, Tarantino la mata. Emulant a Hitchcock surt en escena com havia fet en altres pel·lícules però aquesta vegada la seva aparició és tant ridícula que acaba immolat per Django, Jamie Foxx que es queda en un paper a mitges possiblement a l'ombra dels personatges secundaris. Destacar l'entranyable paper del doctor Schultz interpretat per Christoph Waltz amb una interpretació intel·ligent, elegant i encarnant l'antirracisme més humanitzant. Leonardo di Caprio i Samuel L. Jackson tenen un paper importantíssim, el primer va de mes a menys i el segon esdevé l'encarnació de l'autoodi negre, un personatge fosc, no per la seva pell, malintencionat i venut a la complicitat del poder blanc.

La pel·lícula acaba amb una sentència més enllà del ressò de les bales i en forma de pregunta retòrica: “Per què els que pateixen la injustícia no s'aixequen contra els explotadors i els maten a tots?”

Un gran film que us recomano  

Recomanació: "El professor"

El director britànic Tony Kaye ens sorprèn amb aquesta pel·lícula de menys de 100 minuts i un ritme calmat però intens. “Detachment” que és el seu títol original està protagonitzada pel nord-americà Adrien Brody, conegut pels seus anteriors films “The pianist” (2002) o “Midnight in Paris” (2011). El magre actor de rostre perpètuament entristit borda una interpretació crua i realista de Henry, un mestre substitut en un institut públic d’Estats Units. Un tema tant recorrent i utilitzat en el setè art com aquest té, d’entrada, molt poc atractiu. No obstant Kaye furga en un terreny més ampli i transversal com és el món de les creences socials, molt més enllà del tòpic del supermestre no reconegut, aconseguint un anàlisis dels mals endèmics d’una societat podrida i mancada d’ambició moral. El director londinenc acaba regalant-nos una cruel i realista retrat de la infantesa robada per adults incapaços de gestionar i viure en unes credencials òptimes d’humanitat, respecte i empatia.

Per acabar m’agradaria fer una menció especial a la veu en off de Brody que des d’una perspectiva de pacient psicològic va fent reflexions en veu alta durant tota la trama, oferint-nos unes complexes dissertacions que només aquells que alguna vegada han remogut infantesa en teràpies fructuoses saben de l’extrema profunditat a la que pot arribar “Detechment”.     

Per més informació: http://www.filmaffinity.com/es/film831815.html

Recomanació cinematogràfica "Una ampolla al mar de Gaza"

On anar-la a veure

Nostàlgia

Havanera vestida de nit

Recomanació “Memòria d’uns ulls pintats”

Regal de Sant Jordi i l’escepticisme barrejat amb l’oportunisme em tornaven de l’estomac com aquells escriptors que, aprofitant la diada, munten les seves respectives parades de plàstic d’usar i tirar. Podia un dels meus referents d’univers propi haver-se apuntat al carro de la rendibilitat?

Aquests pensament van ser el primer condicionant per encetar l’inicial llibre del cantautor, vinícola i polifacètic Lluís Llach. El de Verges ha estat per mi un dels instigadors de concebre la vida com ho faig avui en dia, d’apropar-me a escriptors com Segarra, Papasseit o Miquel Martí Pol. El vocalista de versos és i ha estat qui ha condicionat per sempre més la meva relació amb la Mar(e) Mediterrània, els seus pobles i els raconets més sinuosos d’aquest pseudoestany que ha aixoplugat guerres, calamitats, amors i naufragis de civilitzacions senceres. Sorgien dues preguntes: escriuria igual la narrativa que la ficció? Abusaria del seu univers propi i personalment inabastable?

Tot aquest garbuix d’hipòtesis van passant a mesura que avances la lectura. Poder si que al principi et sembla una escriptura forçada en l’estil i hi trobes un excés en la descripció minuciosa de cada mot o indret, inclús un petit deix de prosa poètica excessiu però que acabes entenent que tots aquest elements són necessaris.

Mica en mica t’endinses  a la Barceloneta de la dècada dels 30 amb detalls ràpids però captivants i quan ja n’has llegit una estona sembla que caminis pels carrers estrets de l’humil i mariner barri de Barcelona.

La novel·la transita a través d’un fil conductor principal, la relació de Germinal, el protagonista, amb el seu amic David. No obstant al voltant d’aquesta van apareixent un reguitzell de subtrames que s’alternen amb el relat històric i contextual de fets, lluites i quotidianitats dels veïns d’un dels barris, aleshores, més pobres i massificats de la ciutat.  

Llach aconsegueix transmetre unes emocions feroces, agredolces i d’una tendresa sublim molt característiques pels qui coneixen aquest univers romàntic amb clatellades constants de realisme i que el compositor ens ha acostumat durant tant temps.

Era de suposar que aquest món genuí havia de fer-se palès durant la narració. Algunes traces o referències de cançons van sortint al llarg de la història d’una forma no forçada i encaixada en la trama. Són moltes també les referències històriques del pre, durant i post guerra civil. Sent un tema tant exprimit, Llach l’hi posa ulls, primer d’infant innocent, després d’adolescent incrèdul per deixar pas a un adult solcat per la forçada politització del fet que ha anat vivint.

Us recomano aquesta intensa lectura per trobar moments històricament vibrants i commovedors i perquè la memòria dels sense nom prengui un relleu, a voltes, molt difícil de ser reconegut.       

Companyes i companys tornem a ser aquí. Un dimarts més, I aquest ja és el segon, ens concentrem al centre neuràlgic dels Monjos, la població on residim, treballem i procurem viure dignament.

Hem vingut avui aquí perquè ens hi obliguen però també perquè volem. Hem vingut aquí perquè som conscients que la que ells anomenen crisi i nosaltres capitalisme, ens obliga a fer-ho, a defensar la nostra condició de ciutadans i ciutadanes valentes, responsables i coneixedores dels veritables culpables d’aquesta profunda depressió en la que ens han condemnat.

Hem vingut aquí perquè ni el ministre Wert, ni la consellera Rigau poden decidir el futur dels fills de les classes populars i el model educatiu precari, segregador i humiliant que pretenen imposar amb el pretext d’apretar-nos tots el cinturó. Que se l’apretin ells!!

La comunitat educativa dels Monjos, mestres, pares, mares i infants, tenim clar que una política contraeducativa, com la que pretenen els governs de CIU i PP, ara ja sense guant de seda, de l’escola pública i això només ens porta cap a un indret, la precarietat, la submissió i l’alienació dels pobres de sempre.

I diem pobres perquè ho som de butxaca però no d’esperit. La cultura i el coneixement són llibertat i això, nosaltres, ho tenim molt clar. Som coneixedors de la frase feta “La unió fa la força” i ens la creiem i la fem nostra com a arma d’aprenentatge col·lectiu.

 

Senyors i senyores que preteneu governar les nostres vides, polítics, empresaris, jutges i banquers; nosaltres n’estem molt d’units i sabem que no us produeix cap mena de satisfacció, ens voldríeu a tots aïllats i egoistes, competitius i arrogants però senyors l’escola pública no està tant degradada com voldríeu, ens queda la dignitat de dir no i posar-nos a treballar de nou, encara més units, més conscients i desperts i rescatant els principis de l’escola nova: Solidaritat, esperit crític i aprenentatge constructiu.

Segon dimarts i som més que el passat. Des de les escoles dels Monjos us volem donar les gràcies pel suport, la participació i la responsabilitat que tots demostrem com a ciutadans i ciutadanes. Perquè Sols el Poble Salva el Poble!!

No a les retallades a l’educació pública!!

Que la crisis la paguin els rics!!!

Me l’he mirat de reüll i supurava.

El beix mucós d’antigues desfetes.

La gassa paürosa, el tallar sofert de maldestra hemorràgia.

No la cus, l’eixuga, fins que torna a brollar.

És més fàcil del què sembla

La XAPSLL publica les dades de gent sense llar a Barcelona durant l’any 2011.

Martí Gutiérrez Farré 5/5/12
 El passat 12 d’abril la Xarxa d’Atenció a Persones Sense Llar feia públiques les dades i els anàlisis derivats del recompte que, 696 voluntaris, havien fet a la nit del 8 de novembre del passat any. La XAPSLL ,que agrupa a un total de 27 entitats d’acció social i que es va crear amb l’objectiu principal d’enfortir la capacitat d’acció a la ciutat, ha realitzat un estudi minuciós d’una problemàtica o símptoma que ha crescut en els darrers anys. Des de la Burxa volem endinsar-nos-hi a través d’una breu aproximació en forma de síntesis. Pòtol, rodamón, transeünt o vagabund són paraules que tradicionalment s’utilitzaven, i encara s’utilitzen, per fer referència a les persones que no tenen un lloc de residència i que passen gran part del seu temps al carrer. Aquesta terminologia, sovint utilitzada de manera despectiva, traça una línia divisòria entre la gent amb una vida “normalitzada” i les persones que van d’un recurs social a un altre sense accedir a cap de les dues vies essencials per construir un estil de vida acceptat i coherent amb la societat majoritària: una ocupació i, sobretot, un habitatge. Però, sempre ha estat així?

Breu història conceptual 
A Europa, durant molt de temps s’ha preferit no relacionar les situacions d’exclusió social amb l’exclusió de l’habitatge. Durant gran part del segle XX, la perspectiva dominant es centrava en els factors individuals que portaven a les persones a mantenir-se al marge dels estils de vida de la societat majoritària. El 1958, al seu assaig La societat opulenta¸ l’economista Galbraith ja desvinculava la pobresa de circumstàncies estructurals i l’atribuïa a factors individuals com la deficiència mental, la mala salut, la falta de disciplina, una fertilitat excessiva, el consum d’alcohol, una educació insuficient o un combinació de diversos d’aquests factors. No és fins més endavant que es comença a utilitzar l’expressió o concepte “exclusió social” o “quart món” fent referència a la situació de marginació dels beneficis del creixement econòmic en què es trobaven els grups “tradicionalment pobres”. El debat avui s’ha vist modificat pels profunds canvis que han viscut les societats de primera industrialització. El sociòleg alemany Ulrich Beck (2006) l’anomena “la societat de risc”. La globalització neoliberal i la crisi dels estats del benestar provoquen una “democratització” dels riscos socials entre extensos grups de les àmplies classes mitjanes dels països rics. Les deslocalitzacions, la desindustrialització i terciarització de l’economia, la individualització dels hàbits socials i el deteriorament de les xarxes de relació i suport mutu, la contenció dels salaris reals i les reformes laborals que redueixen la protecció dels llocs de treball són alguns dels factors que fan que el risc de caure en situacions d’exclusió social s’estengui més enllà dels col•lectius tradicionalment marginats.

  Situacions o categories
 Abans d’analitzar les dades caldria una aproximació a certes classificacions o categories. Entenem les persones sota el paraigües compartit de sense llar des de quatre grans definicions: Sense sostre: quan la persona no disposa d’un espai físic per viure. Sense habitatge: quan la persona disposa d’un espai físic, encara que aquest no reuneixi les condicions necessàries per desenvolupar les activitats normals de la vida privada, i l’ocupant no en té permís d’ús legal. Habitatge insegur: quan la persona disposa d’un espai físic on pot desenvolupar la seva vida privada però no té permís legal d’utilització de l’allotjament. I finalment, Habitatge inadequat: quan la persona viu en un espai que no reuneix les condicions adequades per a l’habitabilitat. Disposa, per tant, d’un espai físic on pot desenvolupar la seva vida privada, amb permís legal d’utilització o tenint-ne la propietat, però amb les incomoditats derivades del deteriorament dels equipaments.

Les dades de l’estudi són molt àmplies. No obstant sintetitzen molt bé el creixement respecte el darrer recompte del 2008, amb un increment de 204 persones sense sostre. L’estudi no es limita a un recompte de les persones que pernocten a la intempèrie sinó que va més enllà, avaluant el nombre de persones que en general no tenen llar (veure taula 1). Per tant en el total de l’estudi també es comptabilitzen les 695 persones “pseudoresidents” en assentaments. Aquests estan formats per persones que no tenen cap altre habitatge i utilitzen caravanes, estructures provisionals o naus abandonades com a lloc de pernocta i residència. Els equips de detecció constaten que en els darrers mesos s’ha produït un augment força rellevant en el volum dels assentaments a la ciutat. Entre el tercer i el quart trimestre de 2011, el nombre de persones en assentaments va pujar un 40%. Tampoc es poden obviar el gruix de persones que s’allotgen en el recursos que habilita la XAPSLL, amb la notable xifra de 1258 persones, de les quals 560 són de titularitat pública i 698 són privades. Cal destacar que els percentatges segons sexes denoten una part molt reduïda de dones sense sostre, vora el 15%, fet que confirma que les dones es sumen més ràpid a la recerca d’un “cau” on establir-hi una continuïtat, per precària que sigui. Si en centrem en Sants, l’increment respecte el recompte del 2008 no és molt notori, amb 4 persones més. Però si ho fem als districtes de l’Eixample i Ciutat Vella l’augment és considerable, amb 45 i 26 individus més respectivament, seguit de Sant Martí i Sants-Montjuïc. Des de la XAPSLL, no es vol centrar el problema en la pèrdua de llocs de treball producte de la crisi, ja que els trencaments que es produeixen en la història de vida d’una persona passa principalment per les xarxes de suport social i familiar. És per això que, malgrat no poder assumir la resposta a la demanada creixent, es fa una crida a fer polítiques centrades sobretot a aquells nuclis familiars que perden o poden perdre l’habitatge i que no disposen de la xarxa familiar anteriorment anomenada.

No seria procedent finalitzar l’article sense remarcar la importància de seguir generant coneixement al voltant de la situació, el nombre i el perfil de les persones sense llar. És per això que des de la Burxa hem cregut oportú penjar, a la publicació digital, la totalitat de l’estudi. També volem recordar que l’estudi ha estat realitzat en col•laboració de l’Obra Social la Caixa i que les darreres dades de desnonaments perpetrats per entitats bancàries a la ciutat en el darrer any són de 26 desnonats diaris. Dades que ens porten a la reflexió.

final de Terra Baixa Rebel

Terra Baixa Rebel va ser la culminació d'una setmana sencera de projecte teatral realitzada a l'escola Arrels dels Monjos (Alt Penedès). La idea no és meva, la vaig treure d'una interpretació realitzada per Dídac, mestre del País Valencià. Vam utilitzar una mescla de formats que interaccionaven entre si, la gravació i la interpretació en directa. Va sortit molt bé i els alumnes van poder gaudir i aprendre nous registres que fins aleshores els hi eren desconeguts. Salut i teatre. L'educació és rebel o no és...

Quim i la pedagogia per la llengua

Dècades

No, encara no he trobat el cau de la sirena. On era? Allà enmig de la mar. Quan fa? Deu anys ja? Sí, sí…i continua el fred hospitalari del vidre de Sant Pau que encara conserva el pinyol a banda de l’ametlla dissortada. No, no només aquesta és la fragància que m’envia la mar(e) adoptiva, no ho suportaríem. L’agulla del tocadiscs s’encarrila de nou i voleteja perfums amagats en pantalon cars. Espècies aràbigues, vernissos italians, bollaria francesa, infusions canadenques. The River is here i sí, ja ho sé què vols que et contesti, les primaveres lliures i els tristos atzars també. Però encara falta pel ram de flors vermelles que juro et portaran. Que encara hi ha combat i tu ets en la olor de cada una d’elles.

Recomanació

L'inici de tot plegat. Els escrits que van consagrar aquest periodista maltès abans que les seves obres el consagréssin a ell mateix. Parlo de Palestina i Gorazde i la més recent Notas a Pie de Gaza. La guerra del Golf, la Segona Guerra Mundial passant per la Libia del 86. Una àmplia selecció dels seus primers treballs. Un cicle de còmics autobiogràfics tristos i divertits que mostren la capacitat de dibuix de Joe Sacco.

Aprofiteu la oferta de 8 euros a Jocs Florals 106 Sants. Al Totcòmic

Arrenca Arrels 3.4

Benvingudes i benvinguts al nou blog dels nens i nenes de 3er i 4rt de l’escola pública Arrels. Aquest espai pretén ser un punt d’encontre entre alumnes, pares i mestres, per tal de crear ponts d’unió a través de les Tecnologies de la Informació i la Comunicació.

En aquest blog i podreu trobar, entre d’altres coses, els deures dels alumnes, material per treballar a casa a través d’internet, vídeos i preguntes. Informació en general que ha de servir-nos per vehicular una informació recíproca entre tots els agents que participem en l’acció educativa. Salut a tots i a totes i benvinguts a Arrels 3.4!!! 

Temps, fi
escriure o dir?
Potser abans pair.

Salmó amb salsa de cítrics i daus de carbassa caramel•litzada

Cuinar el peix, vet aquí el meu dilema culinari. L’àmbit gastronòmic on la coixesa evidenciada pel meu orígen de poble d’interior no m’ha permès avençar com voldria.

La crisi econòmica i la injustificable retallada en matèria d’educació per part del govern de dretes de la Generalitat, m’han obligat a treballar en un altre àmbit, el de la venda de peix. Això a forçat el meu contacte cap a aquest producte, que fins ara es veia limitat a la paella marinera i el suquet de rap. Remenant receptes vaig trobar aquesta meravella de tardor, que combina els cítrics com la taronja, fruita ancestral dels sud dels Països Catalans i la carbassa, aquest fruit de planta raptant i que mica en mica es va recuperant com a plat de tardor. El salmó, un petit esbiaix forani que potser trenca un plat de quilometratge proper. M’agradaria remarcar el contrast de gustos. Per una banda la fortor del salmó, amb aquell gust de fons de riu. Per l’altre l’acidesa dels cítrics i com a colofó la dolçor seca de la carbassa, accentuada per la caramel·lització.

Aquí us deixo la recepta:

Per aquesta recepta de color taronja, primer cal pelar un tros de carbassa, tallar-lo a daus i posar-los a coure en una paella amb una mica d'oli a foc mitjà, anant girant els trossos mentre es fan perquè quedin tous i no es torrin massa de cap costat. S'hi posa una mica de sal, i quan comencen a estar tous, s'hi afegeix una mica de sucre i es deixa caramel·litzar un parell de minuts.

En una altra paella, marquem el salmó pràcticament sense oli, només uns minuts per banda perquè quedi daurat de fora i cru per dintre; reservem el salmó i a la mateixa paella, si cal traient l'excés de greix, hi aboquem el suc de taronja i deixem que comenci a bullir. N'haurem reservat una mica en una tasseta en la qual desfarem farina de blat de moro (maizena) i l'abocarem a la paella, perquè espessi la salsa. HI afegim el salmó uns minuts, perquè s'acabi de coure a la salsa, i ja podem servir: en una banda els daus de carbassa caramel·litzats, i al costat, el salmó napat amb la salsa de taronja.

Gara

DECLARACIÓN HISTÓRICA DE ETA

Toda una vida por delante, por Iñaki Soto

21/10/2011 9:01:00

Aunque con diferente intensidad, la vida de todas las personas que habitan en nuestro pueblo ha estado condicionada por la violencia. Para empezar, un pequeño pero importante sector de nuestra sociedad puede aún dar testimonio de los bombardeos de Durango y Gernika. A la victoria de los franquistas siguieron años de represión, silencio, miedo… Finalmente, unos pocos jóvenes vencieron ese miedo y se organizaron contra la opresión que como pueblo, como clase y como personas padecían. Con las armas en las manos, sí. Son quienes más hicieron por que el dictador y su régimen no viviesen y muriesen "plácidamente". No lo lograron del todo, pero sí consiguieron despertar la conciencia de un pueblo al que la opresión y la negación empujaban hacia la extinción. No sólo eso, lograron quebrar la rémora de la unión entre raza y nación que hasta entonces había caracterizado al nacionalismo vasco, para construir el pueblo de quienes aquí habitan, de quienes viven y trabajan en Euskal Herria. Esa ha sido, quizá, su mayor aportación.

Al menos tres generaciones de vascos han estado marcadas por la violencia política. Por la pérdida y por el sufrimiento, sin duda, pero también por la lucha. El capital político acumulado durante estas décadas es un tesoro. La histórica decisión de ETA quizá sea, de todas las que tienen que ver con la organización armada, la más celebrada por el conjunto de la sociedad vasca desde la muerte de Carrero Blanco. Mi vida, como la del resto de mis paisanos, ha estado marcada por ETA. Obviamente, mis primeros recuerdos de muertos son los de "mis muertos". Maduramos yendo a homenajes, acudimos a manifestaciones, a tanatorios y cementerios; fuimos hasta a un aeropuerto a recoger los restos de dos jóvenes desaparecidos; visité a mi hermano torturado en la cárcel, viajé miles de kilómetros para abrazar a mi amigo. Seguiré, seguiremos haciéndolo hasta que logremos traerlos a casa. Lloré y reí, y sufrí como un perro por los míos y por mí mismo. No le deseo a nadie lo que hemos pasado. Pero creo que gracias a todo ello hemos forjado un carácter único, una identidad fuerte, una cultura política potente de la que tenemos que sacar lo bueno, que es mucho. Tenemos toda una vida por delante. Por primera vez en mucho tiempo, hemos recordado lo que es sonreír, porque tenemos la convicción de que vamos a ganar. Está en nuestras manos.

Eskerrik asko!

Llibertat relativa