dissabte, 15 de novembre del 2008

bolets, vinyes i tardor
15 de Novembre de 2008-11-15

Avui dissabte he fet l’últim intent de recollir algun bolet. M’he llevat, com de costum, a les set del matí per preparar l’esmorzar i una carmanyola de llet calenta. La jornada per això s’intuïa dolenta. Només arribar al bosc me n’he adonat que m’havia deixat el cistell a cal Pont. Comencem bé Martí! L’entrada al bosc i després de fer el primer cop d’ull a l’ecosistema ja he palpat que el fred d’aquests últims dies havia fet estralls. Els meus amics camagrocs no donaven senyals de vida i els fredolics no em mostraven el seu fosc barretet. Caram, caram...poder si que l’avia tenia raó avui. “No trobaràs res avui!” m’ha dit abans de marxar.

Efectivament, ha calgut mitja hora de poca insistència per abandonar al bosc i pensar un indret bonic per tal de poder esmorzar. Amb el fred congelant-me el moll dels ossos he buscat una bona solana per poder degustar el pa torrat amb llonganissa de la Seu. He aparcat el cotxe a Aguiló
http://www.enciclopedia.cat/fitxa_v2.jsp?NDCHEC=0424124
i de sobte he contemplat un paisatge espectacular. El dia clar i serè permetia veure tot l’altiplà de la Baixa Segarra, els camps, alguns llaurats i d’altres sembrats, i al fons d’una boira matinal els Pirineus nevats. “Que bonic, que bonica és la tardor amb aquests contrastos, però collons quin fred que carda!”

Cap a casa amb l’orgull boletaire tocat i nova destinació, Montblanc (
http://ca.wikipedia.org/wiki/Montblanc) capital oficial de la meva comarca i poble que els colomins no tendim a visitar massa sovint. Ja era a la carretera direcció a Sarral quan m’he adonat que l’adormi’t cotxe de mon pare estava en una fase de somnolència crònica i que no em permetria arribar a la vila medieval amb la rapidesa que si que hagués aconseguit amb el meu súper Ferrari (per cert que estava al taller). No obstant aquesta lentitud forçosa m’ha permès contemplar uns paisatges que mai a la vida havia parat atenció a observar. L’altiplà Segarrenc ple de conreus de cereal anava deixant pas a les petites extensions de vinyes fa dos mesos veremades. Els colors d’aquestes eren depriments i fogoses, es colaven per la finestra del cotxe una sensació de fred i de tardor que m’han portat a moments molt concrets de la infantesa. Les seves fulles pansides però a l’hora enceses et deien que no tardessis a arribar a casa i posar-te els peücs calents.

L’altre dia amb el meu amic Alberto discutíem sobre un bodegó que havia realitzat a l’escola amb motius d tardor. L’Alberto havia d’aconseguir mitjançant una fotografia transmetre una sensació de l’estació. Ell va posar unes fulles, palla, unes castanyes... Jo avui no m’han calgut tots aquests elements que l’imaginari col·lectiu relaciona amb l’arribada del fred, tant sols he necessitat que el cotxe del meu pare no rendís com ho fan els altres.

Visca la tardor!

1 comentari:

Anònim ha dit...

Eis cosinet!
He llegit aquest escrit a la Segarra! M'ha fet molta gràcia!
Ens veiem per les festes de Nadal?
Peto*

Coloma.