Després d’una jornada primaveral de platja i d’una companyia genuïna i imponderable, la Laia m’ha abandonat a la seva terrassa de Garraf després d’haver-me cobert de recomanacions poètiques entre les quals he trobat aquesta, entre d’altres joies:

Era un jonc emocionat amb tot un dringueig de joies
que el vent de la joventut i l’embriaguesa vinclaven.
Els seus llambrecs, de gasela.
El seu coll, de cérvol blanc.
Els seus llavis de vi roig.
Les seues dents, de bromera.
Va trontollar, i el seu vestit d’or
era un embull d’estels que entrellaçaven la lluna.
La mà de l’amor ens abillà de nit, amb una túnica
d’abraçades que la mà de l’aurora va esquinçar.

Es tracta d’una peça de l’autor àrab IBN KHAFAJA (1058) poeta que habità València en l’època en que aquesta era regida pels musulmans. El País Valencià aleshores era un gran jardí. A banda i banda del Xúquer l’horta i els arbres fruiters eren l’skyline d’una ciutat que avui en dia no pot presumir del mateix. De fet Ibn Khafaja va ser conegut amb molts noms diferents “ax-Xuqrí” és a dir “el del Xúquer” i més tard per “al-Jannan” el Jardiner. Us recomano questa obra editada per edicions 62 i titulada “Jardí Ebri” amb traduccions de Josep Piera. A disfrutar!