dilluns, 27 de setembre del 2010

Ballem com sabem a Sotllo
Una catarsi d’alegria folla. Injeccions d’incoherència, inexactitud gestual, absurditat erigida només perpetrada per la pròpia exultació...i la teva. Sinergies que ens abracen cautelosament i que ens desabriguen com nadons fràgils en temps de dependència lactant i afectiva.
Adoro la teva nitidesa, la teva senzillesa mofada capaç d’esbudellar la retòrica més sigil•losa. Contundència a cops d’humanitat, fragilitat i escolta.
Ets l’espill on, sota cap circumstància, vull deixar de percebre’m, d’estimar-me...d’estimar-te.
Ets tot el què no sóc o el que , inútilment, pretenc ser.
Ets tu germà. La impossibilitat de desprendre’m de l’entesa perpètua.