diumenge, 24 d’octubre del 2010

Poruc, poruga, porucs


No t’ho pensaves pas eh? Pa tou per avui gana pel demà...tic-tac tic-tac. La plaça bruta però, confonent-me entre la multitud, diviso aquella pell colrada resseguida per la bromera de les seves dents. De reüll m’amaro del seu plaer i el faig meu. És quan torno sol a la butaca de Joan Maragall i com un mosaic de petites i delicades credencials estructuro subjectivament LA LLEI DE L’AMOR. Hem ressona Cesare Pavese en “l’exaltació de l’ofici de viure” i com un glop de reafirmació entenc ara perquè tot ha canviat menys les credencials, la fe, la determinació de prevaldre en la perenne religió.
Silenci, el pati dorm i Pasolini em xiuxiueja des de la finestra “Solo l’amare, solo il conoscere conta”... em colo doncs en el seu desert devastat de falsos miratges i esdevinc oasis.

Quin gran coratge al sentir la olor del desig inoportú

2 comentaris:

silsoca ha dit...

però avui sento que la vida no és tant cruel,de fet també es podria titular: "la vida exagerada de qualsevol de nosaltres dos" i convertir-se en un diàleg d'allò que sempre se'ns escapa de la vida.

T'estimo tant!

elscliks ha dit...

Chingada! "La vida exagerada de Martín Romaña" és de fet aquesta mateixa vida. O com a mínim per uns quants. Jajajaja.
De Karcelona a la Ciutat Defectuosa...Què vols que et digui que no sàpigues.
Jo també t'estimo, però sense l'exageració del TANT.jajaja
Amor meu espero la teva visita!