Aeroport 9:51 del matí
Acabo de facturar les
maletes i engego la crònica d’aquest viatge que m’ha de dur fins a Chicago amb
parada prèvia a Toronto. Com diria la Bruna, semblo “un indi a Nova York” estic
com un flam. M’estic movent per l’aeroport amb el neguit irrecognoscible del que
no ha viatjat mai en avió. Dues ja han estat les meves víctimes, concretament
dues hostesses d’Air Canadà que molt amablement m’han respost les preguntes amb
cara de pensar “aquest tio no surt mai de casa!” i que han tranquil·litzat les
meves pors transoceàniques.Ara amb un cafè amb llet de soja a les mans em mantinc a l’espera d’embarcar que com qualsevol verb que tingui a veure amb un aeroport, no recordo com l’he de conjugar! Quins nervis!
Avió 12:10 (hora catalana)
Després d’encomanar-me a
la gran força creadora i de vessar algunes llàgrimes per abandonar la mare
pàtria i les persones que m’estimo ja estic flotant per aquest medi per on
només algunes aus tenen el privilegi de viatjar. L’avió és molt gran, amb 8
files de seients, a mi m’ha tocat la penúltima fila just al costat dels
hermètics lavabos i sense cap tipus de vista aèria. M’estaré 9 hores sense
saber per on passem, no obstant si l’avió s’estavella, a l’estar a prop de la
cua, tinc més possibilitats de sobreviure, o això diuen les estadístiques.
Només em queda un consol, que aquestes hostesses amb folrar de cau alleugin els
meus neguits amb teca i alguna cerveseta.
Toronto 17.50 hora
canadenca (23:50 h catalana)
He arribat a Toronto sa i estalvi després de 9 hores de vol amb Rouge, una filial d’Air Canadà que no ha complert en absolut les
meves expectatives sobre el què esperava d’un vol
transoceànic. Menjar just, pantalles de pagament, cervesa i vi insultantment
catalogat com a producte de luxe, per fer-nos una idea, una cervesa valia 6€.
Davant la manca de distraccions audiovisuals i fermentades he hagut de combinar
el consum del còmic de novel·la negra “100 balas” amb passejos amunt i avall pel
passadís per evitar sentir cada minut com ressonava la cadena del vàter de just
al costat del meu seient.Una parella amb residència al carrer Avinyó de BCN han estat grats companys de viatge. Visitaven pam a pam tot Canadà i ara un ara l’altre hem fet un repàs de viatges, anàlisis del referèndum grec i els avantatges de viatjar sota la tutela de l’Iscerso.
Un cop a terra ferma i davant el desconcert pre entrada a la duana ianqui, una germana valenciana m’ha ajudat a creuar una frontera custodiada per uns sentinelles grassos, disfressats de policies com els que surten a les pel·lícules factoria Holliwood. Ens hem fet companyia les 3 hores que s’ha retardat la sortida del vol direcció Chicago. El canvi polític al País Valencià, la situació de l’Horta i el seu viatge a Guatemala han alleugerat una espera que es preveia eterna. Ep que això és comença a embalar, Jordi que vinc!
Hora de la migdiada
(23:37 hora catalana)
Han passat unes horetes
des de la meva arribada als EEUU. Després d’enlairar-me des de Toronto vam
sobrevolar el llac de Michigan, e 5è més gran del món i que si no t’expliquen
que és una massa d’aigua dolça, des de dalt de l’avió es confonia ben bé per un
mar com el nostre estimat Mediterrani. El llac de Michigan al fons i uns núvols
amenaçadors que complicaven l’aterratge a Chicago. Música clàssica als
auriculars i a gaudir del descens turbulent que finalitzà en una divina
obertura entre la tempesta i l’aparició dels gratacels de la 3a ciutat més gran
dels EEUU. Exceptuant la “city”, al voltant d’aquesta s’obrien grans extensions
d’edificis baixos, camps de beisbol i molt verd, i es que antigament a l’estat
d’Illinois hi havia unes glaceres que en fondre’s van donar pas a la creació
d’aquesta terra anomenada la “dels grans llacs” que, segons el Jordi, pot
presumir de disposar de l’aigua més bona dels EEUU. A mesura que l’avió anava
tocant terra una sensació de sentir-me insignificant tant jo com el meu
micromon va aflorar. Vaig veure els primers macro cotxes i macro camions i
macro grues que funcionen amb litres i litres de petroli que és intercanviat
per litres i litres de sang i que produeix litres i litres de CO2 i de sobte la
meva insignificància es va convertir en una condemna i disgust cap a un primer
món sistèmic que viu a través de l’explotació, la guerra i la mort. Cap a una
humanitat insostenible en tots els sentits.
Avui només llevar-nos,
menjar-nos les restes d’una pizza de dos pams que va sobrar ahir, 3 donuts i un
cafè amb llet de tetrabrik made in Roberto Dueñas, hem degustat el 1er món anant
a visitar un macro “Outlet”. Jo m’he firat i he comprovat que el preu de cost
de molts productes de muntanya frega la irrisòria xifra del 5% del preu final.Barbacoa amb amics del Jordi i de pet al llit a fer una migdiada. Encara tinc “Jet lag” i teòricament el meu cos hauria de voler dormir, no obstant estic aquí, sentint els roncs del Jordi i escrivint 4 ratlles a aquesta llibreta confeccionada a Sant Cristóbal de las Casas, Chiapas i que ara mateix no recordo qui me la va regalar. La Salveta potser...
Motel 6, Topeka 18º
(estat de Kansas)
es repetia milla darrera milla. Camps de blat de moro o pèsols, graners i cases amb l’herba escrupolosament tallada, cavalls despistats i galons de benzina consumits. Perquè aquí el carburant es paga a tant el galó. Aquest equival a 3,7854118 litres i com us podeu imaginar, tractant-se d’un país productor i lladre de petroli el preu és bastant més baix que Europa.
El
fet és que avui ens hem cascat unes 550 milles uns 885 km, distància que ens ha
permès travessar tot l’estat d’Illinois, Missouri i arribar a Kansas per fer
una parada a Kansas City. M’ha explicat el Jordi, que la ruta que he dibuixat
coincideix amb el “tornado Alley” o passadís dels tornados, una franja que va
des de Wisconsin fins el golf de Mèxic i que com el seu nom indica és per on
passen els devastadors tornados. Ara mateix, cansats de tant conduir, el Jordi
ja fa estona que fot roncs. Jo aviat m’hi posaré, abans per això vull
corroborar que el tòpic que els motels cinematogràfics són bruts, decrèpits i
inhòspits és cert. M’arrauliré mirant de no tocar massa aquest cobrellit.Colorado Springs (Estat de Colorado) Motel Travelstar
Ens trobem en un motel al
Centre de Colorado Springs, al sud est de les Rocky Montain (Muntanyes
Rocallses). Ara mateix tancats a l’habitació d’un motel, millor que el d’ahir, perquè just quan sortíem han emes una senyal d’avís de turmenta que durarà ben bé fins a les 22h. Avui ha estat el 2on dia del nostre “roadtrip”. M’he llevat ben d’hora i he anat a fer uns quilòmetres pel voltant del motel. Un ritme suau m’ha permès veure com es despertava Topeka, la capital de Kansas. Esquirols i conills creuant-se pel camí mentre els primers tallagespes es desvetllaven i les esglésies (luteranes, evangèliques, tom cruistes...) obrien els seus porticons. Dutxa ràpida, tassa de “phorex” amb cafè aigualit i carretera i manta. Objectiu, creuar l’estat de Kansas de pe a pa.
Avui les 526 milles se
m’han fet molt pesades. Sumades a les d’ahir portem 1800km en dos dies. Kansas,
el melic dels EEUU, ens ha condemnat a un trajecte totalment pla i amb un canvi
de paisatge considerable respecte Illinois i Missouri. El prat verd començava a
esgrogueir-se i la plana infinita combinava camps immensos de blat de moro amb
pastures on baques jeien anunciant tempesta, aïllades i rovellades bombes xuclaven petroli i enriquien les
butxaques dels seus propietaris. El recorregut ha estat el mateix durant 8
hores.
Ni la velocitat de creuer del Jeep ni la rectitud traçada de les carreteres han servit per fer menys pesat el viatge. La música repetida 20 vegades anunciava que deixàvem Kansas, l’estat del blat (màxim productor del país) per endinsar-nos a Colorado. Entreveure les muntanyes Rocalloses a l’horitzó ha estat com un miratge real. La plana passava a la història i la possibilitat d’anar a córrer o si més no a trepitjar aquella meravella ha revifat uns ànims que agonitzaven. Encara ara la turmenta no ha acabat i porto la tercera cervesa. Sona de fons “the river” del Boss. Genial!
Pagosa Springs 9:54 (5:54 hora catalana)
El dia d’avui és d’aquells
que serà difícil d’oblidar. L’hem encetat a trenc d’alba quan a les 6 del matí
m’he calçat les bambes d’asfalt i he sortit a degustar els carrers de Colorado
Springs, una ciutat
situada al sud de Denver i que descansa a la llera de les muntanyes més importants dels EEUU, les Rocalloses, que s’estenen de Nord a Sud des del Canadà fins Arizona. Les gotes acumulades als arbres de la pluja d’ahir i les fortes molèsties musculars de la recent trail de les Fonts del Montseny m’han desvetllat d’allò més per fer dos cafès, dutxar-me i esmorzar amb el Jordi. El què ha passat a partir d’aquí és molt difícil d’explicar, de fotografiar o d’escriure. Hem visitat el Garden of the Gods, un conjunt espectacular de muntanyes vermelloses, descantellades i a les quals m’he imaginat la Bruna escalant-les. Abans no vingués la multitud hem decidit fugir i anar a un gorg immens que el travessa un pont penjat. The Royal Gorge Bridge s’anomena. 21$ per barba i a passejar per un pseudo parc temàtic dels anys 90. Un gorg espectacular de 291 metres era travessat per un pont de 380 metres de llarg i 18 d’ample. Construït el 1929 actualment és el pretext que sumat a una sèrie d’afegits com una tirolina, un teatre, un telefèric i uns cavallets ha permès convertir-lo en un parc i cobrar entrada.
El gorg amb l’Arkansas River
rescant-lo per les entranyes ens ha agradat molt, preàmbul del Gran Canyon
potser? Ens ha agradat tant que ens hem socarrimat el clatell de tant mir-lo i
remirar-lo.
Farts de tanta solana hem decidit avançar les hores de carretera i fer via cap al Gran Canyon (GC). Fins el nostre objectiu ens quedaven 10 hores, així que hem “tirat milles", mai millor dit, i hem pogut retallar 4 hores de viatge. Des dels gorgs hem passat per Salida i aquí ha començat el què podríem catalogar d’història d’amor, un idil·li entre jo i el paisatge, una comunió on tot fluïa, on la paraula més dita ha estat “brutal!” o com diria l’estimat Alonso “Mooolt bèstia”. De Salida, poble a 2100 m d’alçada a Monte Vista hem recorregut milles i milles d’una carretera que m’atreviria a dir, de les més boniques del món, si més no de les que jo he vist in situ. A l’esquerra la serralada Sangre de Cristo amb Blanca Peak (4374 m) i a la dreta Rio Grande National Forest. Al mig una inacabable vall planíssima, riu-te’n de la Cerdanya.
En aquesta plana que progressivament deixava el verd per anar
convertint-se en desert hi trobaves isolades cabanyes de ramaders o rulots
sedentàries que desballestades per la solitud esperaven impàvides que les
comparessin amb una escena cinematogràfica “tarantiniana”. La carretera anava
progressivament transformant-se en desert amb muntanyes de més de 4000m en
forma de muralla natural. En un moment l’estepa s’ha endinsat altra volta dins
les Rocalloses i allà hem topat amb una carretera que travessa Rio Grande
National Forest i Sant Juan National Forest. Hem pujat un port de muntanya de 3100m
amb les orelles tapades i contínuament repetint, “brutal Jordi, brutal”. Quan
ja no quedaven pins, rius i tarteres per veure, com si d’un orgasme es tractés,
hem descendit per la 160 fins a Pagosa Springs, on ens trobem ara mateix. Hem
agafat aire, ens hem obert unes “Lite” i hem callat. El Jordi ja ronca vestit
amb el seu pijamet d’estiu. Jo vaig a intentar ordenar, somiar totes les
emocions d’avui. Colorful Colorado, sense cap mena de dubte.
situada al sud de Denver i que descansa a la llera de les muntanyes més importants dels EEUU, les Rocalloses, que s’estenen de Nord a Sud des del Canadà fins Arizona. Les gotes acumulades als arbres de la pluja d’ahir i les fortes molèsties musculars de la recent trail de les Fonts del Montseny m’han desvetllat d’allò més per fer dos cafès, dutxar-me i esmorzar amb el Jordi. El què ha passat a partir d’aquí és molt difícil d’explicar, de fotografiar o d’escriure. Hem visitat el Garden of the Gods, un conjunt espectacular de muntanyes vermelloses, descantellades i a les quals m’he imaginat la Bruna escalant-les. Abans no vingués la multitud hem decidit fugir i anar a un gorg immens que el travessa un pont penjat. The Royal Gorge Bridge s’anomena. 21$ per barba i a passejar per un pseudo parc temàtic dels anys 90. Un gorg espectacular de 291 metres era travessat per un pont de 380 metres de llarg i 18 d’ample. Construït el 1929 actualment és el pretext que sumat a una sèrie d’afegits com una tirolina, un teatre, un telefèric i uns cavallets ha permès convertir-lo en un parc i cobrar entrada.
El gorg amb l’Arkansas River
rescant-lo per les entranyes ens ha agradat molt, preàmbul del Gran Canyon
potser? Ens ha agradat tant que ens hem socarrimat el clatell de tant mir-lo i
remirar-lo.Farts de tanta solana hem decidit avançar les hores de carretera i fer via cap al Gran Canyon (GC). Fins el nostre objectiu ens quedaven 10 hores, així que hem “tirat milles", mai millor dit, i hem pogut retallar 4 hores de viatge. Des dels gorgs hem passat per Salida i aquí ha començat el què podríem catalogar d’història d’amor, un idil·li entre jo i el paisatge, una comunió on tot fluïa, on la paraula més dita ha estat “brutal!” o com diria l’estimat Alonso “Mooolt bèstia”. De Salida, poble a 2100 m d’alçada a Monte Vista hem recorregut milles i milles d’una carretera que m’atreviria a dir, de les més boniques del món, si més no de les que jo he vist in situ. A l’esquerra la serralada Sangre de Cristo amb Blanca Peak (4374 m) i a la dreta Rio Grande National Forest. Al mig una inacabable vall planíssima, riu-te’n de la Cerdanya.
En aquesta plana que progressivament deixava el verd per anar
convertint-se en desert hi trobaves isolades cabanyes de ramaders o rulots
sedentàries que desballestades per la solitud esperaven impàvides que les
comparessin amb una escena cinematogràfica “tarantiniana”. La carretera anava
progressivament transformant-se en desert amb muntanyes de més de 4000m en
forma de muralla natural. En un moment l’estepa s’ha endinsat altra volta dins
les Rocalloses i allà hem topat amb una carretera que travessa Rio Grande
National Forest i Sant Juan National Forest. Hem pujat un port de muntanya de 3100m
amb les orelles tapades i contínuament repetint, “brutal Jordi, brutal”. Quan
ja no quedaven pins, rius i tarteres per veure, com si d’un orgasme es tractés,
hem descendit per la 160 fins a Pagosa Springs, on ens trobem ara mateix. Hem
agafat aire, ens hem obert unes “Lite” i hem callat. El Jordi ja ronca vestit
amb el seu pijamet d’estiu. Jo vaig a intentar ordenar, somiar totes les
emocions d’avui. Colorful Colorado, sense cap mena de dubte.
Tusayan, 7 milles sota
el Grand Canyon del Colorado 20h (pacífic time)
El sol ha sortit per
nosaltres a Pagosa Springs, un poblet situat a 2200m just a l’inici del Rio
Grande National Forest. Ens hem llevat
les 6., hem esmorzat 3 cafès aigualits per barba i uns “cinnamon rolls”,
uns pastissos de canyella. Hem reprès el nostre roadtrip a les 8 del matí (mountain time). La temperatura a aquella
hora era de 52ºF que equivalen a 11,11ºC. He pensat en tots aquels catalans i
catalanes que el llevaven suats producte de la onada de calor.
El Jeep de
Jordi, anomenat pel seu amo amb el nom de Silver, ens ha fet deixar els
meravellosos i frondosos boscos de les Rocalloses per, progressivament, perdre alçada i entrar als desacompanyats deserts d’Arizona. Just abans d’entrar a aquest estat hem passat pels 4 corners square,
un indret on conflueixen els rectilinis límits de 4 estats. Colorado, New Mexico, Utah i Arizona es troben en un punt enmig del desert convertit en un reclam turístic i gestionat per dues tribus d’indis*, els UTE (Colorado) i el Hopi. Hem fet una hora de cua perquè el Jordi volia fer-se una foto amb una natja a cada estat i mentres he comprovat com els indis feien braçalets i rudimentaris imants per la nevera per vendre als turistes. De sobte me n’he adonat compte que estava en una reserva indígena* tutelada pel govern americà. He taral·lejat aquella cançó de Brams que diu: “L’aldea global creix amb generositat, tolera nostre espècie si és amb captivitat...” Després que el Jordi em regalés un caça-somnis preciós hem agafat la Silver hem oblidat definitivament el verd de les Rocalloses pel no res del desert d’Arizona. Espectacular!
Hem avançat milles i milles pel no res infinit de dunes, matolls baixos, punxeguts i per pedres erigides des del fons de la sorra, el res a l’horitzó...i l’horitzó es movia i en aquest gest hi apareixia de nou el res. I de sobte te n’adonaves que en aquest res on res hi podia prendre partit, unes cabanes i casetes de fusta maldestre s’aixecaven enmig de la solitud del clima continental.
Petits nuclis habitats d’indis* que vivien/resistien en un dels indrets més isolats i erms dels Estats Units. Costa molt explicar les sensacions de travessar el desert. Em va passar quelcom semblant quan vam travessar el Sàhara a Tunísia. Bé, l’objectiu d’avui era arribar al destí final del nostre roadtrip,
el Grand Canyón del Colorado. L’arribada se’ns ha fet llarguíssima, 7 hores
de carreteres inacabables. Al final quan ens hem precipitat al buit i hem vist
aquesta meravella de la naturalesa ens hem quedat glaçats. Tant que hem
decidit, tot i els elevats preus, fer nit aquí. Vull esperar a demà per
explicar el meu nou idil·li amb el Grand Canyon. De bon matí el resseguirem
corrents i acabarem de fondre’ns una mica més amb ell. Bona nit meravelles de
la naturalesa!Rifle, estat de Colorado, de tornada.
Al capvespre vam trobar un motel just a 7 milles al sud del GC, al turístic poble de Tusayan de 562 habitants, en una habitació que ens va costar 120$. Com cada vespre hem encetat unes cerveses que li agraden molt al Jordi però que trobo, com el cafè, que són aigualides i hem fet balanç del dia. A l’habitació del motel de la dècada dels 70, una parella de Fènix d’origen hispà que en veure’ns se’ns va acostar a presentar-se. Un tal Castañeda, per ser descriptius, un paio de 48 anys amb una gorra de beisbol al revés, una Coronita a la mà i galons i galons d’alcohol consumits des de les 5 de la tarda. En Castañeda feia gràcia al principi, ens va explicar, després de confondre’ns per espanyols, que havia sigut jugador de beisbol. Vam parlar de la seva Pick up, cotxe que tenen el 70% dels nord-americans, i de la recent aprovació del matrimoni gay. La conversa es va acabar quan va dir que els negres eren mala gent. La cultura de la por se’n va anar amb una Coronita entre les mans i nosaltres vam continuar parlant del capvespre que s’apagava.
Avui al matí m’he llevat ben d’hora per córrer una miqueta, sembla que les molèsties han minvat un xic i m’han permès córrer pels boscos del llindar del GC. He vist cérvols, esquirols i un conill amb la cua blanca. Ara entenc els colors de Bugs Bunny. En acabat i després d’haver comentat que no havíem trobat encara cap català, de l’habitació del costat d’en Castañeda ha sortit una noia d’Alacant.
Dutxa, esmorzar, cafè aigualit i de nou altra volta al GC. Volíem aprofitar les primeres hores del matí per poder moure’ns amb tranquil·litat, lluny del soroll dels turistes. Hem descartat baixar fins al riu Colorado perquè les temperatures al fons del gorg eren de 50ºC. Així doncs ens hem confós una llarga estona amb estrats i sediments modelats durant mil·lennis,testimonis de temps immemorials, d’indis fills de la mare terra, de gringos homicides i d’emuladors de Clint Eastwood, europeus com nosaltres, orfes de monuments naturals d’aquesta potència energètica més enllà del temps i de l’espai. Ens hem acomiadat del Grand Canyon amb la certesa que el tornaríem a trepitjar. Quan el Jordi no em mirava m’he eixugat una espècies d’aigüeta salada que em brollava del llagrimal galtes avall.
Carretera i manta, davant nostre el retorn, 1700 milles i 3 dies per endavant amb sessions de 8 hores diàries de cotxe. L’energia encomanada pel GC ens ha servit per sortir d’Arizona i enfilar cap al nord. Hem tornat a creuar com a l’anada les reserves dels amerindis de la tribu dels UTE i dels Hopi. Hem parat a Kayenta població situada al mig de Navajo Nation un territori semi autònom governats pels natius nord-americans navahos que ocupa una superfície de 71.000 km2 en part dins els estats d’Arizona (nord-est) i Utah (sud-est) i Nou Mèxic (nord-oest). Kayena està a tocar de Monument Valley, una gran plana de limolita vermella amb grans roques monumentals que hom ha vist en algun western. A Kayenta hem fet un pa de motlle amb la mortadel·la més barata dels EEUU (o això o fast food) i ens hem preguntat que qui vol viure en un poble com Kayenta? Enmig del no res. Però aleshores, abandonant l’egocentrisme, te n’adones que els éssers humans tenim el què volem o podem i que el lloc on neixem determina, en la gran majoria dels casos, el què serem durant tota aquesta vida. Ens hem acomiadat d’Arizona i he tingut la sensació que abandonàvem un estat pobre, àrid i d’una bellesa excepcional. Hem entrat de pet a Utah (Nord d’Arizona) per una carretera llarguíssima com totes, pintada amb línies grogues com totes i ben asfaltada com cap. El Jordi ha tingut la brillant idea de desfer camí per una ruta totalment diferent a l'anada. És per això que hem travessat Utah en direcció a la interestatal 70 est. Només entrar a Utah el nou estat ens ha regalat grates sorpreses. Sense temps de pair el desert d'Arizona i els seus monuments erigits de pedra ens hem trobat amb una estepa cada vegada més verdosa i de roca novament vermellosa per arribar a Moab on hi hem trobat la part nord del Colorado amb una prolongació del GC i on els seus altiplans ens han deixat de nou atordits. El paisatge no ha parat de presentar-nos noves i sinuoses formes, pedres tallades simètricament , sediments descantallats pel vent i pel clima continental que ofega de calor a l'estiu i ho cobreix tot de blanc a l'hivern. Hem acomiadat la serralada de la Sal i els altiplans de Utah per entrar de nou al nostre estimat Colorado. Ara ja és molt tard i el Jordi ja fa estona que dorm. Avui no ronca...Demà hem de travessar Colorado i enfilar pel nord cap a Nebraska. Road Trip stand by, bona nit indis de Navajo Nation!
Lincoln, Nebraska 22.40
hora central
Jeep del Jordi a 34
milles de casa seva
Casa el Jordi post dia road trip 22h (central time)
Parlant dels ianquis, aquí la casa, home sweet
home és molt important. De fet tot passa a les cases, els veïns conviden
els seus veïns a sopar un dia uns un dia els altres, parlen, juguen a jocs de
taula o al jardí tot amanit amb litres de cervesa. Cal dir que aquesta és més
suau que la de casa nostra però cari com mamen aquests gringos!
Avui ens hem llevat amb la
intenció d'anar a Chicago. Eren ja les 11 i els nostres cossos ens donaven
pistes que el seu desig era romandre a casa i descansar. Els hi hem fet cas,
després de dies de road trip i d'anar amunt i avall ens ha anat molt bé
descansar. Ens ha servit, entre moltes coses, per fer números del viatge.
Atenció, hem conduït 3500 milles, un 5632 quilòmetres passant per 10 estats
diferents. Això vol dir, per fer-nos una idea, com anar a París cinc vegades o
anar a Moscou i gairebé tornar. Una autèntica animalada. Ara quan vagi del
Montseny a Girona em semblarà ridícul.
Dia post Chicago, al
costat del llac (Wonder Lake)
85% d'humitat i una
temperatura agradable, el sol escalfa un llac que durant el llarg hivern està
completament glaçat.
Avui hem comprovat el
clima continental d'Illinois corrent de bon matí i arribant a casa completament
xop. En aquest estat el clima continental està molt ben definit. Hiverns
terriblement freds, temperatures que oscil·len entre els 0º i 7º de màxima i
mínimes de -20º, els llacs de la zona (Great lake area) temperen el
clima de forma lleu. Les precipitacions màximes es concentren entre la
primavera i l'estiu, sent l'agost el mes més humit. Aquest és, a grans trets,
el clima d'un estat amb capital a Springfield però amb Chicago com a ciutat més
destacada. Aquesta és la 3a ciutat amb més població dels EEUU (3milions) i
després de NY el 2on centre financer. Chicago o Xicago en català, és
climàticament com la resta de l'estat d'Illinois però amb una característica
important, que va ser construïda (1837) a la riba del gran llac (57,750km2) de
Michigan.
Va ja n'hi ha prou de rotlle que semblo la Viquipèdia. Definitivament ahir vaig poder visitar Chicago, nom que li van posar els indis* Potawatomi i que segons algunes fonts significa poderós, fort o gran i segons altres tindria el seu orígen en el nom de ceba silvestre ja que als voltants del riu Chicago que desenvoca al llac Michigan n'està ple. Va va va, que ja em torno a enrotllar. Ahir tot i la previsió de pluja vam agafar la Silver i cap a Chicago. La interestatal 90 ens va deixar a un pàrquing del carrer Washington paral·lel al principal Madison St on hi ha el polifacètic pavelló dels Bulls i dels Chicago Blackhawks, l'equip de hoquei sobre gel de la ciutat. El downtown ja feia estona que rondava a l'horitzó i tenia unes ganes boges de veure els gratacels, observar-los de ben a prop, perdre'm entre l'artificial bosc d'edificis. A mesura que anàvem abansant i després de creuar el riu Chicago vam endinsar-nos cap al Loop nom que se li dona al centre degut a que la xarxa de metro fa una volta (loop). Una vegada a dins he pogut sentir la grandiloqüència dels carrers i de les verticals construccions. Els oficinistes amunt i avall amb les típiques bosses de paper traginant el dinar comprat a un establiment de fast food. Una de les primeres apreciacions de Chicago ha estat que la gent aquí no està tant grassa. De fet me n'he adonat que tant els homes com les dones gaudeixen d'un aspecte més saludable i a la vegada molt més atractiu. No obstant tampoc he apreciat que es mengés més bé. Els establiments de fast food ho són en un altre format aparentment més sofisticat, no obstant la olor permanent de colorants i conservants a l'entrar a un establiment t'ennuega la gola.
Va ja n'hi ha prou de rotlle que semblo la Viquipèdia. Definitivament ahir vaig poder visitar Chicago, nom que li van posar els indis* Potawatomi i que segons algunes fonts significa poderós, fort o gran i segons altres tindria el seu orígen en el nom de ceba silvestre ja que als voltants del riu Chicago que desenvoca al llac Michigan n'està ple. Va va va, que ja em torno a enrotllar. Ahir tot i la previsió de pluja vam agafar la Silver i cap a Chicago. La interestatal 90 ens va deixar a un pàrquing del carrer Washington paral·lel al principal Madison St on hi ha el polifacètic pavelló dels Bulls i dels Chicago Blackhawks, l'equip de hoquei sobre gel de la ciutat. El downtown ja feia estona que rondava a l'horitzó i tenia unes ganes boges de veure els gratacels, observar-los de ben a prop, perdre'm entre l'artificial bosc d'edificis. A mesura que anàvem abansant i després de creuar el riu Chicago vam endinsar-nos cap al Loop nom que se li dona al centre degut a que la xarxa de metro fa una volta (loop). Una vegada a dins he pogut sentir la grandiloqüència dels carrers i de les verticals construccions. Els oficinistes amunt i avall amb les típiques bosses de paper traginant el dinar comprat a un establiment de fast food. Una de les primeres apreciacions de Chicago ha estat que la gent aquí no està tant grassa. De fet me n'he adonat que tant els homes com les dones gaudeixen d'un aspecte més saludable i a la vegada molt més atractiu. No obstant tampoc he apreciat que es mengés més bé. Els establiments de fast food ho són en un altre format aparentment més sofisticat, no obstant la olor permanent de colorants i conservants a l'entrar a un establiment t'ennuega la gola.
Entre gratacels, alguns
impecablement brillants, altres més antics, més propers al clàssic Empire
State, ens hem obert camí fins que de sobte hem trobat un oasi en forma de
parc. Era el Millenium Park, situat a la riba del Michigan. Hem passejat
una bona estona entremig del verd contrastat amb el formigó i l'alumini dels
gratacels. De sobte, enmig d'aquell pulmó, ha aparegut el Jay Pritzken
Pavilion, un macro escenari amb un disseny que m'ha recordat les sinuositats
del Guggenheim de Bilbo o l'òpera de Sydney i que a mesura que l'anava
observant m'anava sorprenent cada vegada més. L'escenari estava situat al mig
del parc, amb una primera part molt gran de butaques i una segona de gespa per
tal que la gent pogués jaure i sentir la música tot descansant. He estat una
bona estona sentint com assajava una orquestra i m'he imaginat estirat a la
gespa, una nit d'estiu, amb la Bruna, una copa de garnatxa blanca cadascú i els
gratacels fent de lamparetes, de fons Keith Jarrett fent embogir el piano.
Entre gratacels he decobert una pista d'atletisme i no he pogut resistir fer-hi una volta i imaginar els executius aprofitant l'hora del descans de la oficina per venir a suar la típica samarreta de cotó i dibuixar aquells cercles de suor al pit i a les aixelles. Des d'allà estan hem pujat a la Hancock Tower un dels edificis més alts de la ciutat i des d'on es divisen unes vistes panoràmiques espectaculars. Allà dalt, a les altures, hem estat durant una hora, fent una consumició obligatòria caríssima i veient com s'aixecaven els núvols des del Michigan i començava a caure una copiosa pluja.
Els nord americans, que
reben avisos al mòbil per qualsevol canvi important, han informat que en
tindriem per hores, així que hem restat allà, amb la mirada perduda i veient
com la pluja es precipitava a la closca dels ciutadans de Chicago. Allà dalt
per la meva closca també hi han passat moltes coses. Entre moltes he pensat en
escenes de les Twin Towers i en com l'ésser humà és capaç de
concentrar-se verticalment i aixecar construccions d'aquesta grandària. Tot
això en un país on l'espai és del què més disposen. Chicago m'ha agradat molt
però no m'ha sorprès.
Ens hem esmunyit pels
llargs carrers del downtown sota galledes de pluja i rialles de plaer al
degustar, segons el Jordi, l'aigua més bona dels EEUU. Algun dels atractius
oficinistes, que arraulits a les entrades dels edificis ens veien passar,
començaven a taral·larejar “I'm singing in the rain” mentre nosaltres ja
feia estona que la pluja ens feia sentir animals dins una selva de ciment i
metall.
Avió de tornada
sobrevolant les cascades del Niagara
Reflexions escrites
davant de la porta d'embarg número 7 de l'aeroport de Chicago O'hare
Deixo un país que es mira el melic i quan ho fa cap enfora ho fa amb poca precisió i profunditat. Un país que, a diferència de Catalunya, s'estima a si mateix i això conseqüentment comporta regir-se per unes pautes (lleis) i unes conviccions (moral) molt sòlides i evidentment poc flexibles. Els nord-americans et respecten si els respectes, t'estimen si te'ls estimes i t'acullen si no els hi vols fer mal. Una societat que un dels seus pilars fonamentals és la llibertat (individual) però que a la vegada un altre, i de ben antagonista, és la por.
Un país on si ets
ric i amoral vius molt bé i on la immensa majoria s'ha rendit a la comoditat
d'un consum ecològicament insostenible que provoca una dependència absoluta a
les grans companyies que mantenen el control absolut de la producció i
comercialització. Si, Estats Units és el bressol del capitalisme, del consum
desproporcionat de bens i serveis.
