diumenge, 22 de març de 2015

Relat sobre la pel·lícula Être et avoir


Petit treball fet per la tesi doctoral de Jesús Méndez


L'elecció d'una escena esdevé profundament complicada a partir del minut 6 amb 26 segons del film, moment en el que se sent per primera vegada la càlida veu del mestre Georges López. Aquesta indecisió és fruit de que en cada un dels contextos i intervencions educatives s'hi desprèn la mateixa essència, una ànima semblant, el mestre com a acompanyant, seré, tendre i oient. No obstant sense desprendre's d'aquella figura d'autoritat que contínuament i de forma permanent està en el debat públic. Georges estima i es fa respectar, però per sobre de tot estima i aquest fet tant global i transversal en cada una de les seves intervencions, fa molt difícil escollir-ne una que sigui més representativa que les demés. No obstant, la que més sintetitza i exemplifica un dels fets més habituals a les nostres escoles i, evidentment, en la societat és la del “conflicte”.



El conflicte el definim com una situació de tensió o hostilitat produïda per un desacord entre dues o més persones. En aquest cas l'escena (minut 29) és un post conflicte entre el Julien i Olivier, dos infants dels més grans de la classe intergeneracional i que han tingut una baralla a la hora del pati en la qual l'Olivier ha atacat uns nens petits i el Julien els ha defensat agredint al seu company.

En un clima més asserenat, asseguts a les cadires de l'aula, Georges recondueix la baralla fent èmfasi a una situació profundament visceral i humana en el sentit més animal, la mida de forces dels dos mascles “los dos sois fuertes y os habéis medido las fuerzas, ¿Acaso es necesario que uno gane?” ho verbalitza i els dos infants ho reconeixen y es comencen a relaxar perquè l'adult està trobant explicacions on ells dos no en troben. D'alguna manera l'adult està posant les paraules que expliquin el garbell d'emocions (ira, por, enveja, tristor...) que els infants estan sentint.
Fernández va descrivint el que ell veu des de fa dies, les coses bones i les dolentes, recordant que són dos nens que s'entenen però que últimament tenen problemes. D'una forma serena continua abordant el conflicte , no l'amaga i furga a l'ànima de cada nen fent preguntes sinceres “¿Olivier que no te gusta de Julien?”.
La relaxació de l'infant i l'expressió del seu jo és tant sincera i real responent “Cuando me insulta” i per primera vegada es treu les mans de la boca que fins ara duia amagada i esclata a plorar. Aquest punt és l'expressió màxima d'humanitat, de fer brollar el dolor per reconduir-lo cap al plaer. El mestre aprofita aquest moment per enfortir el destruït i regirat Olivier i enfortir-li l'autoestima i el seu propi autoconcepte.
Pues ya ves Julien, parece que lo que dices es mas grave para el que lo que puedes hacer con tu fuerza. Para él es muy importante, no sé siente bien cuando dices cosas así” és en aquests moments que Julien aprofita per petar-se els dits de les mans en senyal de reafirmació en la seva acció i com a mostra de fortalesa física, moment en el que el mestre aprofita per evidenciar l'exemple que representen pels nens més petits i la responsabilitat social que tenen. La idea d'equip i de treball col·lectiu.

En aquest precís moment Olivier, que continua plorant, verbalitza “Como antes” arribant al nivell més àlgic del conflicte i el mestre llegeix ràpidament el desig de l'infant de cercar la felicitat i afegeix “Hay una canción que dice, como antes en los buenos tiempos” En aquest punt Olivier ja no sap si plora de tristesa, d'ira o de felicitat (jo també ploro). Fernández acaba de construir un context emocionalment potent, connectant l'emoció amb l'experiència i amb l'aprenentatge.

La seqüència dels dos infants m'ha recordat una tarda recent a la classe de segon curs de primària on hi entro a donar una assignatura. Després d'una mitja hora de pati intensa i sufocant degut a l'entrada de ple a la primavera, els alumnes van anar seient als seus respectius llocs i, com és habitual, van començar a explicar els conflictes que havien tingut durant l'esbarjo. Ràpidament en va aflorar un per sobre dels altres. La Fatoumata, una nena repetidora i més desenvolupada físicament que les demés, estava cansada que els nens i les nenes li diguessin que el David era el seu novio.
La situació era nova per mi, ja que no m'esperava gens que uns infants de 7 anys fessin servir aquests codis en sentit pejoratiu. Ràpidament, el tutor, que estava present a l'aula va simular un diàleg amb mi verbalitzant el següent: “Ja veus Martí, ara hi ha un grupet de nenes que son unes verduleres i se'n riuen dels demés dient-lis que tenen novio...em sembla Martí que hauré de parlar amb les seves mares i informar-les...” Immediatament vaig preguntar-li a la Fatoumata com havia anat i ella nerviosa em va respondre el què ja sabíem. Li vaig preguntar si era veritat i em va dir que feia un temps li agradava però ara ja no. Vaig dir-li que si ara ja no, no calia que es sentís ofesa si els altres li deien coses ja que els que estaven equivocats eren els demés. Es va tranquil·litzar i tota la classe va deixar de parlar i va enganxar-se a la conversa. Vaig preguntar que si algú pensava que estimar-se a una altra persona, noi o noia, era motiu de burla. Tothom va entendre que no excepte l'Amadou que va dir que si, que era fastigós l'amor. Vaig atansar-me al tutor i li vaig fer un petó i una abraçada i li vaig dir que me l'estimava. Una nena es va aixecar i em va fer un petó. Aleshores, per mimetisme tots van aixecar-se i van fer-me petons i jo a ells i entre ells, fins que de cop els hi vaig preguntar si se'n riurien dels seus avis o dels seus pares o de mi quan els hi faig petons. Tots van dir que no, alguns explicaven que els seus pares eren importants i que sense ells no haguessin nascut. Dues de les quatre nenes que havien participat de la riota van demanar disculpes a la Fatoumata, de forma espontània i quan estava a punt de concloure el tutor va reprendre el fil i va continuar “ a les verduleres no les vull tornar a avisar sinó...” mentre jo me n'anava vaig notar una presència a mig passadís, era la Fatoumata que m'havia seguit i amb veu fluixa em va dir; “No ho diguis a ningú però el David encara m'agrada”

El meu exemple és un aparent símil al que contínuament utilitza el mestre de “ser y tener”, que el protagonista de l'acció sigui l'infant i el seu jo més sincer. L'adult ha de limitar-se a guiar-lo a intuir-lo i a crear un clima de confiança absoluta. En el cas del tutor era tot el contrari, el conflicte s'amagava, no es verbalitzava res des de la perspectiva d'infant i les úniques paraules pronunciades engreixaven la “bronca” inequívocament repressora cap als infants.
Suposo que de la mateixa manera que a la pel·lícula tots anhelem ser aquell mestre referent, que es difumina entre l'amic, el pare i quelcom diví i que s'evidencia amb el “gracias señor”. No obstant pensant en tot allò succeït al llarg de la infantesa i a posteriori he arribat una conclusió, que si hagués tingut un mestre com el senyor Fernández potser no seria ni tindria tot el què tinc, tot el què sóc.

Cap comentari: