Maleïda frustració urbana aquesta de no poder veure la lluna amb plenitud.
Fugint de l’acumulació asfixiosament inerta la puc gaudir.
La gaudeixo i ho faig des de la perspectiva de l’infant que veu per primera vegada el patge Faruc. Aquella sensació espantadissa de qui descobreix la bellesa en allò tant evident i quotidià. La quietud del tot permet que cada raig filtrat entre fulles, barraques i rosers vagi dibuixant hombres terriblement precioses, terriblement vives. Els rostre dels infants cantant a l’hora de música m’ha emmudit com ho està fent ara l’espectacle del satèl·lit “encratat”.
Fugint de l’acumulació asfixiosament inerta la puc gaudir.
La gaudeixo i ho faig des de la perspectiva de l’infant que veu per primera vegada el patge Faruc. Aquella sensació espantadissa de qui descobreix la bellesa en allò tant evident i quotidià. La quietud del tot permet que cada raig filtrat entre fulles, barraques i rosers vagi dibuixant hombres terriblement precioses, terriblement vives. Els rostre dels infants cantant a l’hora de música m’ha emmudit com ho està fent ara l’espectacle del satèl·lit “encratat”.
2 comentaris:
Son tantes les coses que no ens deix veure la vida urbana
Cuide't
vaja. com s'enyora des d'aquí la tranquil·litat.
Publica un comentari a l'entrada