dilluns, 23 de novembre del 2009


Tant gran i tant sol

Fas olor de iaia, d’habitació tancada.
Quants dies fa que no et dutxes?
El cafè amb llet ni tant sols el veus,
Fas glops per ocupar una gola ennuegada pel desconcert.
No em mires, i si ho fas només veig tel
i desconeixença d’infantesa podrida.
Parlem de frivolitats que m’apropen distantment a tu.
No ho sé, de sobte em faig petit al teu costat
i descobreixo un ésser espantat pels anys,
sense esme per espetegar les dents i rebrotar l’empelta.
Entro al lavabo i se’m borra la vista.
L’olor de tancat es barreja amb la humitat
d’unes llàgrimes que no volen eixir.
Surto i tu ja no hi ets, com si res no hagués passat.

2 comentaris:

Júlia ha dit...

Hola Martí:
Anava a escriure dues interpretacions i he tingut la sensació de que ja ho havia somniat.
No sé si ho he interpretat malament però hi veig dues situacions:la més immediata la d´una persona gran i la que és darrera d´una persona sense edat amb totes aquestes emocions i sentiments tan ben narrats.
És preciós. Moltes coses o totes em són properes i exactes.
Felicitats!!, està molt ben "viscut" sobre el paper.
En podem parlar?
Una abraçada.
Júlia

elscliks ha dit...

Júlia, és un text que parla del meu pare.
Un petó. Ah les unitats didàctiques m'han anat molt bé! Moltes gràcies