13 de març de l'eternitat


Coloma som aquí. Quantes llunes han passat? Les coses han canviat tant! O tant poc. Els teus ulls senzillament maquillats els he vist a tants indrets! Cada dona ha batejat de nou els teus desitjos cap a mi. La vida és més senzilla de com tu la pensaves però tant difícil de com me la feies sentir! Endebades penso que aquell adolescent que vas abandonar no ha deixat mai d’existir. La vida ens perpetua i, inevitablement, tu amb ella.
Si us plau no m’abandonis cap de les nits, en cap dels suspirs.

Eolie

Ho sabies que la nit es fosca i els coixins de plom?
Com sabies el què em passava? Per què m’has esgarrapat?
M’acaricies suaument. Tu a mi! Tremoles de por i d’esperança d’estimar algú que et vas trobar al fons d’una Moretti.
Et penso ara entre fum i malta en un indret concret de les estimades, de les diminutes, de les genuïnes.

Un baf de xafogor sorgida d’espigues i fonolls secs m’encén l’ànima. Que preciosa aquesta, que oblidada. Sento el frec de la teva carícia efervescent de complicitat. Aquella que fins avui no ha deixat de fer-me plorar. El nou vagit, sens dubte, de sentir-se estimat.

Alicudi (5)

Alicudi (5)

Eren les nou del matí quan en Marcelo va fregar-se varies vegades els ulls. Si, si el cartell que veia indicava la distància que faltava des de l’aeroport fins a la capital del Sena, Avaluà ràpidament la trajectòria seguida des de que entrà a l’aeroport de Palerm.
Havia traspassat dos accessos en els quals el seu bitllet havia estat revisat per safates vestides en un llarg vestit de color blau. Què havia passat? Com s’havia produït l’error?
De seguit decidí aturar els pensaments que el conduïen a un anàlisi estúpid del pasat. Fes com s’ho fes es trobava sol a 89 km de París. Això era tot el què calia saber, ni tant sols el bell pensament d’Artemisa li produí un momentani i “morfinic” alleujament. S’havia d’espavilar i això és el què decidí repetir-se a si mateix mentre s’encenia el darrer cigarret que s’havia endut d’Alicudi. Si se n’assabentés el borratxo d’en Giovani que es trobava en aquella situació. Va pensar, en algun moment, de trucar en Marco però ho descartà després de ser conscient que el seu amic feia mesos que havia deixat de ser aquella persona predisposada a escoltar-lo. Decidí agafar un bus fins el centre de la ciutat però també ho descartà després de veure els preus desorbitats d’una companyia anomenada Terravision, que segons havia llegit, tenia un conveni amb l’horripilant Ryan air. No tenia alternativa, havia de posar en pràctica la famosa, catalana i desconeguda expressió per ell de carretera i manta. Agafà el “macutu” en forma de farcell i es posà en marxa.

La ciutat l’abraçava aquella boira que acostuma a acompanyar les albes de les urbs massificades. Marcelo posà els peus a uns Camps Elisis que encara no havien despertat del sorprenent cop baix que havia patit la dreta de Sarkozi en les el·leccions regionals del dia anterior. L’avinguda deserta d’automòbils i amb tolls de rosada el van commoure. Estava per primera vegada a una gran ciutat, i no a qualsevol. Coneixia poc sobre París però el suficient per saber que en aquella ciutat , just per sota l’arc que dissipava a l’horitzó havien desfilat les tropes d’Adolf Hitler, amic íntim del Duce, personalitat que havia fet tant mal a ciutats com Molazzo i Catania. La Rossina li havia explicat histories d’aquella època en què tot era tristor, fam i por.
A l’arxipèlag de les Eòlies, per sort, no havien sofert les barbaritats de Calàbria i Nàpoli, on qualsevol tipus d’expressió era titllada de pertinència als partizans.
Li vingueren a la memòria cintes de video que havia pogut veure gràcies al VHS de Maurizio. Recordà un film d’una noia anomenada Amèlia que es buscava a ella mateixa en una cafeteria parisenca.
L’estómac se li recargolà i pensà que feia pràcticament 48 hores que no havia menjat res. L’últim àpat que havia fet era l’esqüet “ristretto” que s’havia pres al moll de Palerm. Comprovà l’economia i s’assegué en una terrassa d’un carrer adjacent. El bar era preciós, la fusta i els colors afloraven des de dins i una flaire de mantega li estimulà les pupiles. Es demanà un cafè amb llet i un croissant de mantega. Aquell esmorzar francès li durà una hora i mitja. Demanà un cigarret a un tivat cavaller que llegia “Le Mauricien”. Se l’encengué i va fer els darrers glops a un cafè amb llet glaçat i comparativament amb el cafè italià, imbevible. Se n’adonà que el trànsit havia augmentat en escreix des de la seva arribada i pensà que ja era hora de posar-se en marxa. Però a on? No ho sabia. Començà a caminar en direcció al centre de la ciutat. S’aturà un moment i s’adonà que no havia pagat l’esmorzar.

Alicudi 4

ALICUDI (4)

En Marcelo havia agafat el darrer tren de gasoil que sortia de Messina. Arribà a les 12 de la nit a un Palerm càlid i humit per la cervesa dels darrers erasmus que acabaven d’arribar. La ciutat portuària el revé amb la indiferència que hom pot esperar d’una urbs abandonada de caliu institucional. Va passar-se la nit arrossegant el farcell per carrers pixats i tacats amb sucs putrefactes de restes de peixos morts. De fet, no va aclucar l’ull, no podia pagar-se l’allotjament perquè tenia el saldo just per agafar el vol que el duria a la ciutat de Messi i de l’espanya no entesa.
Eren les tres de la “mattina” i només aconseguí pesar algunes figues. L’ànima agitada li recordà les paraules del seu amic català quan li contaven la seva arribada a la capital siciliana. Després de prendre’s un “ristretto” va asseure’s a un dels molls buits i observà la lluna plena de gener. Escopí un gargall de mocs salats i s’encengué un cigarret. Fità el mar calmat del port i pensà en ella. On devia ser? Estaria bé? Estaria disfrutant de la calidesa del riu Nil? Llençà la cigarreta finita a la pudenta aigua del port i de sobte una suau brisa li portà sensacions de plenitud. Sabia que la tornaria a veure, el Mediterrani era com un estany per ella, a més la cua d’Artemisa era prou veloç per arribar on fos. S’adormí entre llàgrimes de vida i es despertà quan el primer sol revifà la fortor d’una xarxa que l’hi havia servit de coixí.
Amb els ulls inflats arribà on havia d’agafar l’avió. Devia ser l’aeroport pensà. Va preguntar a un polizia de finanza què collons havia de fer. L’agent descamisat i brut de la nit que havia passat al patètic prostíbul del “Piacere vietato” no rspongué la demanda d’en Marcelo.
Sense saber ben bé com, entrà a un llarg passadís que el conduí a l’avió. Es cordà el cinturó i s’adormí en l’incòmode seient de Ryan Air. Es despertà després de notar un sotrac de la mal pagada safata que hores abans li havia recordat que el botó d’avís no era el mateix que el de la llum. Arreplegà el farcellet pop i sortí.
Se n’adonà de seguida, els cartells no estaven en català, llengua que el Marco li havia explicat que s’assemblava a l’italià, estaven escrits en una llengua que desconeixia per complert i que li recordà alguna carta d’entrepans que havia vist en algun bar de Lipari. Sortí de l’aeroport després de creuar unes portes automàtiques i llegí en una senyal blavosa una indicació on s’informava que París estava a 89 km.
S’havia equivocat de vol.

Felicitats Berni

Perquè encara que sembli imposible les coses acaben capgirant-se per bé o per mal. Ahir vaig ser feliç gràcies a la teva felicitat. Endavant nano que tot està per fer!

Disney i la infantesa deformada (2)

Gepeto restava esgotat a l’antic balancí que ell mateix havia fet de jove després d’acabar, a trompicons, el mòdul de grau mitjà de fusteria.
Esperava al seu deshonest fill de fusta que feia ja ben bé una hora que se n’havia anat a comprar un xusco tallat a Can Cristóbal.
De sobte la vella porta grinyolà i ell entrà acompanyat de la seva amiga Laia. El vell el cridà i el nas tibat i erecte del monigot s’encongí per deixar pas a un llant de por i defallença.