Eolie

Ho sabies que la nit es fosca i els coixins de plom?
Com sabies el què em passava? Per què m’has esgarrapat?
M’acaricies suaument. Tu a mi! Tremoles de por i d’esperança d’estimar algú que et vas trobar al fons d’una Moretti.
Et penso ara entre fum i malta en un indret concret de les estimades, de les diminutes, de les genuïnes.

Un baf de xafogor sorgida d’espigues i fonolls secs m’encén l’ànima. Que preciosa aquesta, que oblidada. Sento el frec de la teva carícia efervescent de complicitat. Aquella que fins avui no ha deixat de fer-me plorar. El nou vagit, sens dubte, de sentir-se estimat.