ALICUDI (4)
En Marcelo havia agafat el darrer tren de gasoil que sortia de Messina. Arribà a les 12 de la nit a un Palerm càlid i humit per la cervesa dels darrers erasmus que acabaven d’arribar. La ciutat portuària el revé amb la indiferència que hom pot esperar d’una urbs abandonada de caliu institucional. Va passar-se la nit arrossegant el farcell per carrers pixats i tacats amb sucs putrefactes de restes de peixos morts. De fet, no va aclucar l’ull, no podia pagar-se l’allotjament perquè tenia el saldo just per agafar el vol que el duria a la ciutat de Messi i de l’espanya no entesa.
Eren les tres de la “mattina” i només aconseguí pesar algunes figues. L’ànima agitada li recordà les paraules del seu amic català quan li contaven la seva arribada a la capital siciliana. Després de prendre’s un “ristretto” va asseure’s a un dels molls buits i observà la lluna plena de gener. Escopí un gargall de mocs salats i s’encengué un cigarret. Fità el mar calmat del port i pensà en ella. On devia ser? Estaria bé? Estaria disfrutant de la calidesa del riu Nil? Llençà la cigarreta finita a la pudenta aigua del port i de sobte una suau brisa li portà sensacions de plenitud. Sabia que la tornaria a veure, el Mediterrani era com un estany per ella, a més la cua d’Artemisa era prou veloç per arribar on fos. S’adormí entre llàgrimes de vida i es despertà quan el primer sol revifà la fortor d’una xarxa que l’hi havia servit de coixí.
Amb els ulls inflats arribà on havia d’agafar l’avió. Devia ser l’aeroport pensà. Va preguntar a un polizia de finanza què collons havia de fer. L’agent descamisat i brut de la nit que havia passat al patètic prostíbul del “Piacere vietato” no rspongué la demanda d’en Marcelo.
Sense saber ben bé com, entrà a un llarg passadís que el conduí a l’avió. Es cordà el cinturó i s’adormí en l’incòmode seient de Ryan Air. Es despertà després de notar un sotrac de la mal pagada safata que hores abans li havia recordat que el botó d’avís no era el mateix que el de la llum. Arreplegà el farcellet pop i sortí.
Se n’adonà de seguida, els cartells no estaven en català, llengua que el Marco li havia explicat que s’assemblava a l’italià, estaven escrits en una llengua que desconeixia per complert i que li recordà alguna carta d’entrepans que havia vist en algun bar de Lipari. Sortí de l’aeroport després de creuar unes portes automàtiques i llegí en una senyal blavosa una indicació on s’informava que París estava a 89 km.
S’havia equivocat de vol.
Eren les tres de la “mattina” i només aconseguí pesar algunes figues. L’ànima agitada li recordà les paraules del seu amic català quan li contaven la seva arribada a la capital siciliana. Després de prendre’s un “ristretto” va asseure’s a un dels molls buits i observà la lluna plena de gener. Escopí un gargall de mocs salats i s’encengué un cigarret. Fità el mar calmat del port i pensà en ella. On devia ser? Estaria bé? Estaria disfrutant de la calidesa del riu Nil? Llençà la cigarreta finita a la pudenta aigua del port i de sobte una suau brisa li portà sensacions de plenitud. Sabia que la tornaria a veure, el Mediterrani era com un estany per ella, a més la cua d’Artemisa era prou veloç per arribar on fos. S’adormí entre llàgrimes de vida i es despertà quan el primer sol revifà la fortor d’una xarxa que l’hi havia servit de coixí.
Amb els ulls inflats arribà on havia d’agafar l’avió. Devia ser l’aeroport pensà. Va preguntar a un polizia de finanza què collons havia de fer. L’agent descamisat i brut de la nit que havia passat al patètic prostíbul del “Piacere vietato” no rspongué la demanda d’en Marcelo.
Sense saber ben bé com, entrà a un llarg passadís que el conduí a l’avió. Es cordà el cinturó i s’adormí en l’incòmode seient de Ryan Air. Es despertà després de notar un sotrac de la mal pagada safata que hores abans li havia recordat que el botó d’avís no era el mateix que el de la llum. Arreplegà el farcellet pop i sortí.
Se n’adonà de seguida, els cartells no estaven en català, llengua que el Marco li havia explicat que s’assemblava a l’italià, estaven escrits en una llengua que desconeixia per complert i que li recordà alguna carta d’entrepans que havia vist en algun bar de Lipari. Sortí de l’aeroport després de creuar unes portes automàtiques i llegí en una senyal blavosa una indicació on s’informava que París estava a 89 km.
S’havia equivocat de vol.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada