Mestres, amics...grans persones

Són les 12 de la nit i ser que hauria d’escriure alguna cosa. No ser, una frase, quatre paraules, un paràgraf... Ostres però no ser per on començar. Com explicar tantes emocions i sentiments viscuts durant aquest any escolar. Com puc explicar, perquè s’entengui, que haver compartit aquests 10 mesos amb aquest grup de persones i sota el paraigües de l’escola m’ha servit per, buff... no ho ser fer! Com fer entendre les pors que m’han ajudat a superar, els aprenentatges diaris en qüestions tant ínfimes però tant importants en el món de la pedagogia. Com agrair, aquesta és l’altre! Com agrair cada bot de confiança, cada explicació del Josep, cada crítica del Jordi, cada conversa amb la Vanessa, cada aclucada d’ull del Juanma, cada mirada de l’Eugènia, cada petó i bufetada de l’Amèlia, cada “reullada” de l’Eva, cada rialla de l’Ester, cada... veus no puc...queda ridícul, no defineix en absolut el què he viscut aquest any.
Les paraules són els llavis de l’ànima, sempre ho he pensat però avui m’he de menjar la frase amb patates. No puc amb un paràgraf, dos, cent, mil explicar totes i cadascuna de les coses que m’han fet sentir. Potser no cal que ho faci. Potser donant les gràcies ja n’hi hauria prou. Potser m’ho quedo per mi i només per mi.
Gràcies, gracies, gracies...