pedretes de Juliol

Recullo espurnes de llum en l'aigua que t'acaricia com jo voldria saber fer-ho. Regalimen els meus propòsits pel teu cos mentre desafies al temps i t'asseques a la sorra. Cap rellotge. Només el desig i una gavina.

( publicat per l'amic David Caño, poeta i mestre. El seu blog: http://blocs.mesvilaweb.cat/davidcc)

El dijous 23 de juliol va ser el dia més calorós del segle XXI a Barcelona ciutat el termòmetre va arribar a 38’4 ºC amb una humitat molt fluixa. Segons fonts meteorològiques si el dijous la humitat hagués estat molt alta la població no hagués pogut sortir al carrer i probablement molta gent, sobretot ancians, haguessin perdut la vida. Des del 4 de juliol de 1982 no s’havia arribat a temperatures tant elevades. En aquella ocasió es va arribar a 38’8ºC.

Pic de la Font Blanca

Feia anys que no anava a fer una excursió amb els companys i companyes del CEQ, Centre excursionista Queralt. De fet crec que la darrera sortida que havia fet era la famosa caminada popular que transcorre entre Sant Miquel i el Castell de Queralt. La gent m’havia animat molt a anar-hi i jo em sentia en forma i no m’ho vaig pensar dues vegades. La data era avui dissabte 25 de juliol i l’hora de sortida era francament intempestiva, les 4 del matí. Liderats pel Joan Antich, andorrà de cor i de ciutadania, ens hem dirigit cap al meravellós país veí on hom pot parlar català amb total normalitat. Més d’un tenia les lleganyes enganxades quan a les 7 del matí començàvem a pujar per la vall anomenada Coma del mig. Meravellosament bell, el paisatge ens anava dibuixant a la llunyania el pic que havíem d’ascendir. La meva motxilla estava repleta de dolços, fruits secs i xocolata amarga per si les forces fallaven. Just abans de marxar el meu estimat germà m’havia donat unes quantes barretes energètiques que utilitza per les seves sortides per boscos i prats del Pallars Sobirà. “Martí, tu quan sentis molt cansat i les cames et facin figa pren-te’n una i ja veuràs que bé que va” Dit i fet al primer símptoma de cansament he desenfundat el plàstic que envoltava la petita bomba repleta de sucres i carbohidrats i l’he endrapat amb dues queixalades. Renoi, placebo o no la veritat és que les meves cames han començat a anar soles. Dues hores després ja portava tres barretes a l’estómac. Tant m’han afectat que juntament amb el Jacob i els seu Border Collie hem començat a ascendir com a bèsties salvatges per tarteres repletes de neu encara resistent als batecs solars de l’estiu. Hem tardat tres hores a fer el pic i mentre arribaven els demés hem degustat, paradoxalment, una autèntica Voll Damm. “sense preses sisplau”. Els 2.905 metres d’alçada m’han fet veure el món des d’una altra perspectiva. A l’est el Coma Pedrosa que el pujarem a principis de setembre, davant una munió de llacs amb aigües cristal·lines, al nord Arcalís i les seves estacions d’esquí pelades com gespa d’un jardi abandonat i al nostre davant, imponent, senyorial, La Pica d’Estats esperant que aquest estiu la pugi acompanyat d’una persona molt important per mi.
Descens tranquil i de vistes serenes, remullada al riu del Comís Vell i cap a dinar a l’Hera d’en Jaume. Entrecot, cervesa, vi, cava, copes, cafè...i mig torrat cap a casa en un cotxe conduït per un andorrà ( no vull fer èmfasis al tòpic ) que també havia tastat la cervesa, vi, cava, copes... Ara aquí amb la pell torrada i amb el bessó palpitant recordo la meravellosa jornada que he pogut gaudir avui i mira, l’he escrit.

Revisions desembre de 2005

Els meus peus tasten la roca dura i calenta. Se’m clava tot. A tu en canvi no. El teu passat en aquell indret te’ls ha endurit. Et miro nua intentant-me mostrar aquelles coses que tants cops havies trobat entre aquelles roques. Quines ganes, quina força, i jo amb els peus de dolor.
Situació desconeguda per mi, coneguda per tu i ara ja part de mi. No trobem res però jo ja fa estona que no penso en el què buscàvem.

Jo ja ho he trobat.

revisió 21/4/09

La ment té una ment pròpia. Qui ho va dir? Algú, o potser m’ho he inventat jo, tant és

Retorn

La pell i l’os encarcarats entre teixits podrits.
La pell i l’os confosos entre nexes i filaments massa tendres per ser cosits.
La pell i l’os es separen poc a poc i el cos pren forma.
La guspira torna a encendre el moll de l’encoratjada ossada.
La noblesa autèntica torna a revifar.

Acumulació

Camino per terres bruts i enganxosos.
Barcelona fosca, humida, infernalment enganxosa.
Camino trepitjant fort, les meves passes fermes i pausades
saben el què trepitgen.
Els peus tremolosos noten el fum inesgotable de la concentració.

Munió espantada i inerta se’m creua. Ni un bri d’esperança
en rostres, cossos i petjades.
Camino encoratjat per carrers desconeguts i uniformes
sense saber què depararà aquest futur ni tant sols sentit.
Mirades i mirades repletes de fum enganxós.
Tant sols un moment i un mirall visualitzen la metxa i l’espurna dels meus ulls
He de continuar caminant.

Viatge a les Eòlies

Malgrat no sàpiga escriure us deixo la crònica del viatge a les illes Eòlies

http://viatgesisubtileses.blogspot.com/

Amb

Amb un amic al mar

El passat 16, 17 i 18 vaig poder gaudir de tres dies d’ecosistemes marins i terrestres amb un gran amic. Les terres del Cap de Creus, amb els seus bancals anònims i perfectament arrenglerats van ser els testimonis d’un fet nou per mi. Em vaig capbussar amb un tratge de neoprè que una amiga m’havia regalat pel meu 25é aniversari. La sensació de control va ser una de les més palpables. Jo i el fons marí, jo i l’aigua, jo i els animals…quina desigualtat tant gran. L’home sense cap mena de dubte és el gran depredador del planeta Terra, cosa que ha demostrat i està demostrant contínuament amb la seva sobreexplotació i devastació. No obstant amb el meu amic Icar vam coincidir en què el medi es fa inhòspit i autènticament amenaçador quan no el controlem. Potser la por a vegades pot ser bona, fins i tot quan el nostre egocentrisme humà se’n veu perjudicat.

El mercat de Sants es posa a punt per la renovació.

Després de la visita de Jordi Hereu a les obres del TAV el 2006, la promesa de remodelació del mercat de Sants comença a prendre forma.
Està previst que entre el 12 d’octubre i el 12 de novembre d’aquest any es dugui a terme el trasllat provisional a la Rambla de Badal entre els carrers de Càceres i Canalejas.


Els antecedents es remunten ara fa 25 anys en la celebració del 75é aniversari del recinte modernista projectat per l’arquitecte Pere Falqués i Urpí. En aquells anys hi va haver un intent de remodelació que va ser vetat per una àmplia majoria dels comerciants d’aleshores. Actualment i sota una normativa de l’ajuntament l’assemblea de comerciants, que ha aprovatla remodelació per més d’un 90%, deixa de tenir poder quan un 30% dels concessionaris deixen de funcionar. Aquest i el tall provocat per les obres del TAV amb la conseqüent pèrdua del 60% de parades, sobretot de la part sud, han estat els motius per renovar un mercat que, segons els seus usuaris, té una estructura del 1913. I es que les conseqüències de la fissura de les vies ha comportat un descens de públic considerable, sobretot clients provinents del barri de la bordeta. Les xifres d’alguns establiments parlen d’un descens de ventes que oscil·la entre el 20 i el 60%.

“El mercat de Sants té una estructura del 1913”

Després de desestimar la col·locació de les carpes provisionals al carrer Joan Güell i de valorar les condicions físiques i la proximitat del fins ara el tallat barri de la Bordeta, la ubicació de la carpa serà a la Rambla de Badal.
Les obres de remodelació duraran 3 anys i està previst que s’inauguri a finals del 2012. El nou mercat mantindrà l’estructura considerada d’interès històric i artístic. Es construiran dues plantes de pàrquing, una pels clients (100 places) i l’altre pels comerciants ( càmeres, magatzem i zona de càrrega i descàrrega). Els accessos al mercat quedaran adaptats de la mateixa manera que els carrers St. Jordi i St. Medir, part est i oest, es transformaran en zona peatonal. Els comerciants han valorat positivament la transformació del nou edifici en 2/3 parts de supermercat i 1/3 part que acollirà els 40 concessionaris que hauran d’abonar 2.400 euros per metre quadrat per poder disposar de la concessió de venta al detall. Aquest elevat cost provocarà que els venedors grans es jubilin i els joves emprenedors es tirin enrere a l’hora d’encetar una nova època d’un mercat que es veu obligat a adaptar-se als nous temps.
(Martí, Burxa del mes de juny del 2009)

Quan surts per fer el viatge cap...

Just d’aquí una setmana estaré ja en terres sicilianes. Si senyor, me n’aniré a la terra de la Cosa Nostra, dels volcans i de les per mi famosos illes Eolies. De la mateixa forma que va fer Nanni Moretti, el meu objectiu després de l’arribada a Trapani és el de recorre tot l’arxipèlag on diuen hi vivia el deu Èol, rei dels vents. Amb un italià més que bàsic i un llibret d’expressions i frases més utilitzades, començaré visitant Alicudi, la illa menys habitada de tot l’arxipèlag, passaré per Filicudi, Salina, Panarea fins a arribar a Stromboli on el 1949, el cineasta Roberto Rossellini hi filmà la pel·lícula Stromboli terra di Dio. La ruta finalitzarà a Vulcano, illa que la mitologia grega, coneixia amb el nom de Hiera, hi situava la farga d'Hefest, déu del foc i forjador, que tenia com a ajudants els ciclops. Si els tempos es compleixen tornaré a Sicília per visitar l’Etna i la ciutat de Catània. Intentaré anar penjant el diari del viatge per aquells que els interessi. Res més a tota la gent que estimo dir-vos que a tots us portaré al cor, en cada passa, en cada intent d’articular una paraula en italià, en cada posta de sol, en cada llàgrima...
Bon viatge!

Últims instants

Escolto besades d’enamorats, però tu ja no hi ets. Fa temps que no hi ets. La tendresa i el goig…què son? Ja no me’n recordo. El meu amor, el meu gran amor perdut i ofegat en aquest precís moment. On és? On el puc anar a buscar? No fa tant el sentia, el palpava, el gaudia. Només un breu instant i sembla que tot allò sòlid, real, increïble sigui hores d’ara efímer. He entregat tot allò que hom pot entregar a un altre ésser viu. Allò que...com es deia? Complicitat, tendresa, empatia...allò que els grecs en deien amor. Entre batec i batec la sensació d’haver estat en va inunda la sang de les meves venes. La buidor i el desengany efloreixen sobre l’esplèndida vida. Vida meravellosa i fugaç, vida volguda i saborejada amb ella.
Ella deessa de somriures i dolors amagats. Ella que amb una mirada desfeia tots els cabdells de les pors i cosia les dreceres de l’olimp. Ara ja no hi és, ja fa temps que no hi és. Només em queda el dolç record de la seva vàlua. El dolç i amarg record d’haver-la plorat. El dolç record de la seva olor de vida.

H2O

L’hortet ja fa un parell de mesos que comença a fer goig. Ja s’han collit els primers enciams ( trocadero, fulla de roure i maravilla). Les tomaqueres comencen a enfilar-se per les canyes que molt amablement em va donar el savi meteoròleg colomí Josep Niubó. Després de ser atacades pels pardals, les pebroteres sembla que van empenyent amb força tot recordant les difuntes bledes assassinades per una garsa afamada. Però el més important, a partir d’ara totes les hortalisses podran gaudir d’aigua extreta directament del pou. Aquest cap de setmana varem poder extreure H2O i omplir la bassa que a principi de segle havia construït el meu besavi. Així doncs s’ha acabat anar amunt i avall amb les garrafes. Un dels tants aprenentatges que m’ha aportat l’hort és que l’aigua és el món per utilitzar-la. No es tracta de si en gastem molta o poca sinó l’ús que se’n fa i la propietat que la gestiona. Jo per sort la trec de terra i la torno a la terra, potser per això em mereixo no pagar-la.

Que visquin les celebracions ancestrals!

S’apropa Corpus i el meu cor ja batega més fort. Per les circumstàncies actuals poder. No ho ser, però segur que una part de culpa la té la proximitat de la Patum. La maleta entreoberta a l’habitació de Santa Coloma de Queralt m’ha recordat que em deixava alguna cosa. Es clar! El barret, el mocador i la camisa de patumaire. Des d’aquí ja sento la dolçor de barreja i la flaire de pólvora que esperen ansioses que les delaitem aquest dimecres. Perquè...em sembla que deia així: "Sentiràs la veu d’un poble i seràs per sempre poble".

Participa que nosaltres ja ho tenim decidit.

El 9 de maig era la data límit per participar en el disseny de la nova plaça Can Mantega. I es que el “compromès” i “socialista” ajuntament de Barcelona ens va sorprendre a tot el veïnat amb un tic de democràcia participativa. Com pot ser aquest canvi? Potser si que la democràcia ben portada és sens dubte el millor sistema d’organització. Potser si que els polítics que defensen la democràcia representativa, aquella que votes cada quatre anys, han obert els ulls i volen optar per la intervenció popular real. Les urnes ben repartides a diferents establiments engrescaven a veïns i veïnes a que donessin la seva opinió. M’hi atanso i recordo de cop i volta que el consistori ja havia aprovat, fa temps, la construcció d’un pàrquing sota l’actual plaça. Aleshores què volen saber sobre la nostre opinió? Això comença a fer una mica de pudor, però s’ha de donar oportunitats, em deia el dia anterior la Cinta del 3er 2ona. El seu marit per això no ho veia tant clar. En Ramon fa anys que no es creu res del consistori i em va dir que les AVV de Barcelona i la FAVB ja havien mostrat el seu desacord a la nova proposta de participació municipal emmarcada en el Pla de Barris. I es que nen aquest teatre caduc i polsós és un clar exemple del tarannà del PSC, em va dir el veí i amic. D’esquerres de portes en fora i els amiguets de l’elit econòmica asseguts al sofà de casa. Potser si que Can Mantega esdevé un teatre sistèmic Ramon. Ens diuen que decidim que si volem pipican, zona de petanca i jocs infantils...i es clar que els volem! I perquè no ens pregunten si volem un pàrquing! Jo Ramon no ser si ens prenen el pèl o es creuen que no sabem llegir entre línies. Posats a fer ja no ve d’una paraula més a pervertir i distorsionar, igual com han fet amb “democràcia”, “pau”, “socialisme”... ara han pretés fer-ho amb “participació”. Visca a Barcelona!

Publicat a la Burxa del mes de maig

Ajudes per exposar i comprar vehicles.

Del 9 al 17 de maig es va celebrar, com ja va sent habitual cada dos anys, “el Salón Internacional del Automóvil”. La trenta-cinquena edició va finalitzar amb un èxit categòric de vendes i expositors. Tot i el triomf rotund de participació, 1 milió de visitants i 55 marques expositores segons l’organització, cal fer esment del tipus de finançament que ha mantingut viva la fira. L’Associació Nacional de Fabricants d’Automòbils (ANFAC) va amenaçar, ara fa dos mesos, de la no participació per part de cap de les seves marques a causa de la crisi. El Govern va tardar poc en reaccionar i va auxiliar a les empreses pagant el cost del lloguer del recinte firal. Xifra que oscil·la entre els 34 i els 187 milions d’euros segons fonts del setmanari La Directa. Els avantatges eren tant suculents que van atreure empreses que mai s’havien exposat. Fonts de la CGT denuncien a les empreses per obrir constantment nous ERO’s. Mentre que en els últims quatre anys les empreses han tingut el percentatge de beneficis més alt de la història, el 96% del sector de l’automòbil a casa nostra es troba immers en expedients de regulació. Immersos en les dades i en contraposició a aquestes, el passat 4 de maig el ministre de Treball Celestino Corbacho feia pública la xifra de més de 3,6 milions d’aturats a l’estat espanyol mentre deu dies després el seu conterrani Miguel Sebastián anunciava ajudes directes per la compra de cotxes.

Burxa més de Maig

Cal Nialet

Despreocupat, viscut i retrobat.

Cap de setmana esplèndid en un dels espais més bonics de Santa Coloma. Cal Nialet fet per la gent i per a la gent. Espai recuperat i reaprofitat per allò que en diuen ús. L’ús de l’espai. Espai col·lectiu. Cal Nialet sense cap mena de dubte és això, ús d’un espai comú. Però no tant sols es va emprar aquesta instal·lació. No ens hem d’oblidar del carrer, lloc per antonomàsia de tots i totes. Context en què la trista història capitalista ha condemnat a l’oblit i en certa mesura l’ha comercialitzat.. L’Esplai recupera el carrer com àmbit més de socialització, d’aprenentatge i de joc, Clar que si!
Agrair-vos el sentiment i la passió col·lectives que vareu posar per organitzar el cap de setmana, hom ho notava en cada gest, cada paraula, cada mossegada...
No tinc més paraules per dir. Potser tal com deia Josep Pla és molt més fàcil descriure que opinar, i més si parlem d’emocions i sentiments.
Un petonàs a totes les monitores de Cal Nialet....ah i un petó per l’únic monitor.

Foto del call Jueu de Santa Coloma de Queralt (carrer Quarteres)

Ostres el circ!

Ja no el recordava!

Llunyana infantesa oblidada i corrompuda pel temps. Temps de bojos i de bogeries que es poden comprar. Temps on no hi ha temps per allò…com es deia, il·lusió. Penso, creo estructures mentals d’autoexigències absurdes imposades pel temps, per l’aprenentatge adquirit, per allò que ens han fet creure.
No, no…deixa’m somiar, deixa’m sentir. Intento sortir de la presó de la raó i recordar; puta raó. Travesso el bosc ple d’esparregueres i flors de romaní puntejant i entro en un món oníric sense dol, sense por. Els reis existeixen i les seves vestimentes encara flairen d’aquella olor màgica dels deserts d’Orient. I Oriento on és? El ser col·locar al mapa?
Orient no es col·loca al mapa del món dels somnis, Orient és Orient.
L’aigua del riu provinent del desglaç em remulla l’entrecuix i m’esparvera. On soc? Cap on vaig? Vull fer volar estels però el vent ja no és vent, ara té nom de Xaloc, de Gregal, de Migjorn...Quina gran merda!

L’Escola Bressol Guinbó a l’espera
Després de l’aprovació de les obres, l’espera per l’estrena de la nova escola s’allargarà fins el curs 2010/2011

El 25 de març es va conèixer amb detall el projecte d’obres de la nova escola Bressol Guinbó. Feia tamps que es coneixia la seva nova ubicació, al solar del carrer Olzinelles on antigament hi havia hagut la Torreta. Josep Sans, gerent del districte, va explicar amb detall el projecte i el calendari d’obres que s’espera que comencin en els propers dos mesos.
El 6 de gener del 2007 va ser el punt d’inflexió en desprendre’s un metre quadrat de guix del sostre de l’antiga escola bressol Guinbó. Després de la visita dels arquitectes, que van corroborar que l’edifici estava, de forma general, en molt mal estat, es va accelerar l’evacuació dels nens i posterior repartició entre les escoles de L’esquirol i la Pau.
Permuta i complicacions
La manca d’espais propis, va propiciar que l’ajuntament hagués de recórrer a una permuta amb el grup Abba Hotels, recualificant uns terrenys d’us públic i cedint-los a un dels establiments que la companyia té al carrer Numància 32. A canvi el grup hoteler es comprometia a comprar els terrenys de l’antiga Torreta i de l’actual Sala Bahia –situats tots al carrrer Olzinelles- i cedir-los a l’ajuntament.
Un cop pactada la permuta el consistori va haver de cedir els terrenys a l’IMEB (Institut Municipal d’Educació de Barcelona) fet que ha provocat més endarreriment en l’inici de les obres. S’espera que aquestes estiguin finalitzades el curs 2010/2011 i que les ràtios es duplicaran arribant a les 81 places.

Promeses i incompliments
L’alcalde del PSC Jordi Hereu havia promès en el seu programa electoral doblar el número de places de guarderies municipals que aquest any ha deixat sense cobrir a un 63% de les famílies que ho van sol·licitar. El projecte, presentat el passat juliol per la regidora d’educació Montserrat Ballarín, afirma que el 2011 la ciutat disposarà de 7574 places de les 3698 que tenia el maig del 2007. A Sants les places projectades són un total de 389, de les quals 81 estaran situades a la futura escola bressol Guinbó.
Malgrat tot en aquest curs a punt de finalitzar, la xifra d’infants sense plaça pública arriba a 4541, fet que evidencia que dos de cada tres sol·licitants de guarderies públiques de Barcelona per el curs 2008-2009 es queden sense lloc per falta d’oferta.

Martí Gutiérrez Farré -Burxa més d'Abril-

Sant Jordi

El dubte i el desig

empenyent-me

cap a tu.

Fràgil desig incert.

La teva presència,

la fugida

i l'esperança

del que no dius

i sento a la pell.

Véns i te'n vas

com el llenguatge

de les ones.

Remei Margarit